-És fàcil, és inevitable -em vas dir un dia-. No saps ni com ho fas: un procés inconscient et manté amb vida, ja té nassos. Respirar és un prodigi. Màgia entrant i sortint sense interrupció: mentre menges, mentre parles, fins i tot quan dorms. Increïble, no trobes?
(M’agradava que la feina encara et fascinés després de tants anys, sempre vaig imaginar-te com un prestidigitador de la pneumologia.)
-A més, tampoc no podries parar ni que volguessis, el cos no et deixaria matar-te per apnea voluntària, perquè els cossos són màquines de bategar i respirar. Tota la resta pot aturar-se: caminar, pensar, riure, estimar.
(Jo aquí vaig fer una ganyota de queixa.)
-Sí, ja ho sé que tu preferiries ser una màquina de riure i de fer petons, però al teu cos no li bastaria.
-El cos, quin fiasco! -vaig protestar-. I ara no em vinguis amb allò que és un engranatge perfecte, quan resulta que tot depèn només d’una cosa invisible que t’entra i et surt de dins, és absolutament inversemblant. Si baixa un extraterrestre i l’hi expliques, no s’ho creu de tan ridícul. Cinc minuts sense aire, i la dinyes! Cinc! El temps que tarda un Earl Grey a infusionar-se, l’estona de masturbar-me o de llegir tres pàgines de la novel·la idiota que em va regalar ton pare.
-Doncs, deixa-la a mitges, qui perd el temps mereix trenta anys de mala sort.
Mala sort, vas dir. Perquè la bona no dura mai gaire, oi? Si en tens una mica, et foten un tub per la tràquea. Si no en tens gens, et quedes sense aparell. La respiració assistida, massa caps per a tan pocs barrets. Van executar la rifa fúnebre -quin remei, aritmètica bàsica!-, però a tu no et va tocar.
Ara recordo sovint el dia que em vas explicar que a Mallorca no respiren, sinó que alenen. I vas afegir:
-Això t’agradarà: tant alenar com anhelar venen del llatí anhēlāre. Deu ser que no podem viure sense cap de les dues coses!
I jo no paro de repetir-me: si més no, per desitjar no calen aparells. Així que no siguis burra, ara que pots, fes-ho. És fàcil, és inevitable.