Contrastos embolicats de talent i bellesa

Giovanni i Francesco Grancino. Anoti aquests dos noms i el llinatge. Potser no són tan prestigiosos com caldria, i sens dubte tampoc tan coneguts com els Guarneri o Stradivari. Resposta correcta! Es tracta de dos germans, luthiers, nascuts a Milà i coetanis dels seus celebèrrims col·legues de Cremona. Dels primers és l’instrument, fabricat l’any 1680, amb el qual Kian Soltani interpretà al castell de Bellver el Concert per a violoncel en la menor, Op. 129, de Robert Schumann. Una dada molt més que anecdòtica per contextualitzar una mica la categoria del solista que engalanà la tercera entrega dels Estius Simfònics. Més dades: l’han pogut escoltar amb la Filharmònica de Viena, la Simfònica de Boston, l'Staatkapelle de Berlin, la Filharmònica de Londres… I per a l’ocasió amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo. Un luxe, naturalment amb l’aforament esgotat pràcticament des del dia que es posaren les entrades a la venda.

Aquesta és una peça que probablement no planteja dificultats extremes, sense entrar en detalls, però la seva bellesa i contrastos l’han convertida en habitual dels programes en els quals el violoncel és l’estrella. Tant és així que era una dels preferides d’un tal Rostropóvitx o d’un tal Casals. Una circumstància que ha augmentat exponencialment la responsabilitat i la dimensió del repte a l’hora d’interpretar-la. Soltani va deixar clar que això era així tot just rere un senzill encapçalament orquestral, arrancant la seva intervenció amb el tema principal i amb ell l’anunci de tota la seva exquisidesa, per a continuació exposar la inabastable paleta que anuncia un discurs difícilment classificable en un sol adjectiu. Impossible, ja que rere suscitar delicades harmonies, interpretades amb una sensibilitat incommensurable, pot suggerir tempestuoses emocions amb les quals Soltani hi va bolcar passió a balquena. Per la seva banda, l’orquestra juga sempre el paper contrari, convertida, llevat de comptades ocasions i amb el violoncel d’espectador, tan sols en un acompanyament al servei del solista. Els contrastos varen ser prou evidents, com si fos un retrat hiperrealista que definia a la perfecció la personalitat del compositor. I després d’un primer moviment No massa ràpid, arribà l’adagio, Lent, amb un petit i meravellós diàleg que protagonitzaren Emmanuel Bleuse i el solista. No era un duel. Va ser una declaració d’amor, la que dedicava a la seva Clara un cop i un altre, que “si non è vero, è ben trovato”. El tercer, Molto vivace, naturalment una explosió, amb la primera intervenció dels timbals com a teló de fons i la cadenza que marca la partitura –amb acompanyament de l’orquestra– per concloure un concert sense pausa entre moviments. Els aplaudiments varen ser tan sentits, llargs i vius que el violoncel·lista els va haver d’agrair amb dos bisos. Primer va ser amb el segon moviment de Fünf Stücke im Volkston, del mateix Schumann, i a continuació, per una altra voluminosa ració de mamballetes, una peça de collita pròpia titulada Persian Fire Dance, amb la qual va fer gala d’una mescla de nostàlgia i passió. Tot plegat, inoblidable.

Per si tot això fos poc i sense gaire temps per pair tan proporcionades, desproporcionades i perfectes asimetries, la Simfònica va desplegar la seva plètora amb la Setena per excel·lència, la de Beethoven, qui, per cert, figurava entre els favorits de Schumann, encara que el concert anterior deu més a Chopin que a l’alemany. Tot i això, com a director mai va deixar de situar-lo en el lloc que li correspon i tal com ha passat a la història. Amb la Setena, com amb les vuit restants, el hàndicap és que són prou conegudes, però no càpiga cap dubte que, parant bé l’oïda, no és difícil descobrir cada cop noves petites sensacions que asseguren el gaudi i alguna cosa més. La Simfònica la té per mà i Mielgo les dues. La quadratura del cercle, per arrodonir un vespre per emmarcar i col·locar als millors prestatges de la memòria.