Elvira Dyangani Ose: “Convertim el Macba en una cosa que necessitem”
BarcelonaElvira Dyangani Ose (Còrdova, 1974) va ser nomenada al juliol i ja s’ha instal·lat al seu despatx blanc del Macba, tot i que encara està tancant serrells de l’etapa de curadora a l’espai londinenc The Showroom i al festival d’art de Oaxaca. Per primer cop, una dona, jove i negra, dirigirà la institució. Després de l’era de Ferran Barenblit (2015-2021), marcada per la crisi de l’ampliació i un final apagat pel covid, tindrà el repte de revitalitzar el museu, recuperar públic i ingressos, i estrenar la nova seu.
La seva família és de Guinea Equatorial i recorda els rituals ndowé -que espiava d’amagat amb sis o set anys- com el primer contacte amb la performance. Va créixer a Espanya i, tot i que volia ser escriptora, va trobar en l’art el tema sobre el qual fer-ho. Va viure tretze anys a Barcelona, des del 1992, on va estudiar història de l’art a la UAB i a la UPC, i va treballar a Catalunya Ràdio i TV3. Fem l’entrevista en català. La seva carrera va continuar a Londres, en institucions com la Tate i biennals internacionals.
Com ha anat l’aterratge al Macba?
— Encara estic volant, encara no m’ho crec gaire. És una cosa molt especial per a algú que ha estudiat aquí. I la meva història de l’art contemporani comença aquí als 90. He crescut paral·lelament amb el museu.
Per què va presentar-se a la direcció del museu?
— Creia que el museu podia fer més i que jo ho podia fer millor. Podem ser pioners en discursos internacionals i en maneres d’entendre el museu descolonitzat, descanonitzat i desjerarquitzat. Durant l’any de la pandèmia pensava que m’agradaria tenir una plataforma amb més veu perquè veia estructures internacionals que no estaven fent gaire per ser espais rellevants ni feien que la cultura fos rellevant. Potser jo també hauria fracassat, però em va néixer aquesta ambició: necessitava una plataforma, i el Macba i el seu equip em donen aquesta possibilitat. Jo somio en gran: tenim l’estructura i la responsabilitat. L’art és necessari, convertim el Macba en una cosa que necessitem.
Com s’ha trobat el museu? El relleu a la direcció va anar acompanyat d’una reorganització (l’acomiadament de la conservadora en cap, Tanya Barson, i el cap de programes públics, Pablo Martínez) que ha deixat vacants.
— Hi va haver una reestructuració abans de la meva arribada i encara estem elaborant l’organigrama. Els llocs vacants no s’ompliran abans de sis mesos, i per tant farem una feina més transversal. Hi ha un equip amb molta experiència, que ha passat coses bones i dolentes, però que tenen il·lusió, ganes i s’ho creuen. Vull escoltar-les d’una manera que han sentit que no havien estat escoltades. La meva proposta és mirar la història del museu però també fer un salt per superar-la, fer moltes coses que encara no hem fet i ser més ambiciosos.
El seu nomenament va ser una alenada d’aire fresc: jove, dona i negra, són tres primeres vegades. ¿La seva identitat es reflectirà d’alguna manera al museu?
— Que sigui dona i negra és fonamental per a mi, però no és excepcional. Ho he sigut tota la vida! [riu]. L’important és el que farem a partir d’aquí. Crec que hem de mirar la col·lecció i fer paleses les seves absències i el perquè. Hem de mirar maneres d’acostar-nos a la comunitat local. Som al Raval: quina és la seva història i la de les seves comunitats? Com podem portar-les aquí sense transformar el museu en un centre de cultura però sí en un espai d’art on la gent de la comunitat es vegi reflectida? El museu que arriba serà molt més permeable a la ciutat, i als desitjos de la ciutadania. Serà un museu intergeneracional: no hauràs de tenir no sé quants anys per presentar una exposició. Prestarem atenció a les figures emergents de l’art català, perquè aquesta ha de ser la seva plataforma. Hem de produir molt més. Hem de convidar la gent a fer residències. Hem de tenir un diàleg amb el sector, fer xarxa. Un Macba fort farà una escena local forta, però crec que formem un ecosistema i hem de treballar junts.
Justament al Macba se l’ha acusat de no fer prou cas del teixit local.
— Aquesta és una de les absències que volem explicar. La creació col·lectiva per a mi també és superimportant, tot allò que és previ a la institucionalització en un context cultural. Una de les històries que han fet la meva història de l’art és la Sala Metrònom: recordo com si fos ahir el soroll del Jordi Benito clavant-se al piano. Hem de veure què està passant, per anticipar-nos-hi i fer del Rafael Tous del nostre temps. Hem de proporcionar a la cultura local una plataforma permeable, transdisciplinària i intergeneracional que trenqui el format expositiu. Que no hagis d’anar a Alemanya per veure obres de la Clàudia Pagès, el Francesc Ruiz, la Lucía Egaña o el Joan Morey. Hi hauria d’haver diverses velocitats: exposicions que necessitaran molta investigació i altres de més fresques. I els programes públics t’ajuden a respondre amb més immediatesa.
On ha de mirar el Macba a nivell internacional? Manolo Borja-Villel va donar pes a l’art llatinoamericà i de l’Europa de l’Est. Bartomeu Marí va tenir en compte el Mediterrani i el nord d’Àfrica.
— Crec que el Macba necessita molta ambició i somiar l’impossible, i això és atendre el món a través del l’art. Volem acostar-nos al món sense voler fer un museu global, sinó a través d’històries, moments, iniciatives que s’han vist en els últims 30 o 40 anys. L’informalisme després de la Segona Guerra Mundial ja utilitzava l’art per trencar estructures. La nostra generació té el 89 com a data clau, i hem viscut vint anys de guerra del terror i polítiques de seguretat, la reformulació de la nació-estat, projectes fallits com la UE amb el Brexit i la realitat catalana... aquests moments han marcat la nostra vida, han tingut manifestacions artístiques i tindran el seu lloc.
¿La seva direcció suposarà un trencament?
— No, perquè tenim totes les obres de la col·lecció que segueixen unes línies definides. Crec que tenen sentit. Sí que les obrirem geogràficament i obrirem noves línies. Les estem definint. Per a mi hi ha un moment essencial, que serà l’obertura del nou edifici. Allà, explicarem històries que parteixen de la col·lecció. La col·lecció Tous ens fa veure que hi ha molts artistes a la col·lecció, però de vegades tenim poca profunditat. Invertirem molt més en presentar un ventall més ampli de producció dels artistes que col·leccionem.
En el seu mandat (2021-2026) viurà la construcció i inauguració de l’ampliació del Macba.
— Les obres començaran a principis del 2022, i a principis del 2024 es tancarà el museu per fer la nova exposició. El 2022 ja estava programat i jo introduiré noves exposicions el 2023. M’agradaria que el nou edifici fos molt permeable. La planta baixa ha de ser una prolongació de la plaça dins el museu, la gent hi ha de poder entrar, seure, llegir i trobar-se, igual com la gent s’ha apropiat de la plaça. Aquesta energia ha de venir al museu.
L’ampliació del Macba va generar tensió amb els veïns perquè es va plantejar com un dilema entre art i salut. Què farà per canviar-ho?
— No ens haurien d’haver posat mai en aquesta disjuntiva. Les persones i la salut van primer. Aquesta relació ja ha canviat, buscant més interlocutors amb la ciutat. Hem creat projectes d’educació, mediació, residències i altres iniciatives que treballen amb la gent del barri. I explicarem històries que s’acostin a ells. Has de poder entrar aquí i endur-te una idea del Raval. El Macba no ha de ser només un museu d’art, sinó també un espai de convivència, divertiment i solitud. Si vols t’hi has de poder amagar.
Diu que la ciutat ha d’entrar dins el museu.
— El ciutadà s’ha de sentir propietari del Macba. És el teu museu! La col·lecció del Macba és teva! Tenim un deure de servei públic que s’ha de posar de manifest.
Què volia dir quan, a la seva presentació, parlava del “museu dels afectes”?
— Quan tu arribes a un espai comunal, la gent se’l fa casa seva o el rebutja. Crec que és important que nosaltres donem la benvinguda a la gent. Som un capital humà. Si creem aquesta atmosfera de cordialitat, amor, suport i entusiasme, crec que se sentirà, tindràs ganes d’entrar, viuràs això. I més si tens més d’una seu.
¿Creu que els museus com el Macba han estat massa allunyats del ciutadà?
— Es diu que sempre ens han vist com a elitistes, però és que el museu, per definició, es va crear com una institució elitista i no porosa. Crec que alguns museus han canviat molt. Hem de pensar en el museu que voldríem habitar, un lloc de consens i dissensió, de cura, de seguretat. Hi ha gent que no ve al museu perquè no li expliquen les coses: pots explicar-les sense infantilitzar.
L’exposició de més públic del Macba ha sigut la de Jaume Plensa. ¿Això què li diu?
— Que la gent té interès per veure un tipus d’obra i ho hem d’escoltar i mirar quins artistes ens poden interessar. Volem fer exposicions que agradin a la gent i també que la sorprenguin. Hem de trencar el model de “no sé de què va”, “no m’interessa”. Hem de guanyar-nos la teva confiança i després que vinguis a veure coses més complexes i disfrutis igual. També crec que hi ha massa expectativa en el que s’ha d’entendre, perquè al museu s’ha d’experimentar: has de passejar-t’hi com en un bosc, i si una cosa et crida l’atenció t’hi acostes. No subestimem la capacitat que tenim d’entendre, perquè a vegades és veritat que no s’entén, però d’altres pensem que entenem menys del que entenem.
El Macba registrava uns 350.000 visitants l’any. És prou públic?
— Tenim la responsabilitat de tenir més públic. La comunitat local és fonamental. Hem de mirar la gent als ulls i demanar-los què volen, però també hem de fer una proposta que vagi més enllà dels seus desitjos i més enllà de les línies que han servit fins ara al museu.
El museu mantindrà a l’entorn dels 10 milions de pressupost, un 10% menys que abans del covid.
— Com que tornarà el públic, pujaran els ingressos propis. I m’agradaria d’aquí cinc anys haver aconseguit que certes àrees de la col·lecció fossin gratuïtes, no només els fabulosos dissabtes a la tarda gràcies a Uniqlo. Significa que haurem de guanyar aquests calés d’una altra manera.