Com convertir un gat mandrós en el nou superheroi de Hollywood

Des de la primera escena de Garfield. La pel·lícula, en què el gat més mandrós del còmic demana pizzes i lasanya a través d’una aplicació mòbil, queda clar que l’objectiu de l’equip liderat per Mark Dindal –el director de títols menors com Chicken Little o L'emperador i les seves bogeries– consisteix a posar al dia l’univers del personatge creat per Jim Davies. En aquest sentit no és estrany que aquest discret film d’animació jugui amb l’estètica dels dispositius digitals i que, aferrant-se a l’hegemonia cultural de l’imaginari dels superherois, furgui en els traumes d’infantesa del protagonista –som davant de l'origin story de Garfield, que arriba marcada per un conflicte familiar.

Però malgrat l’esperit renovador que impulsa la nova aventura cinematogràfica del gat rabassut –un intent per fer oblidar el funest díptic de principis del segle XXI, que barrejava animació i acció real–, el film acaba atrapat en un pou de nostàlgia. Lluny de la seva ganduleria natural, el Garfield es transforma aquí en un hereu tant dels personatges espàstics de l’univers Looney Tunes com de l’indestructible Ethan Hunt de la saga de Missió: Impossible. No obstant això, el problema de fons de Garfield. La pel·lícula és que, en la seva aposta per l’acció i l’aventura, acaba diluint la principal virtut del còmic original, que satiritzava amb gràcia l’harmònica i tediosa realitat de la suburbia ianqui.