Per què no s'havia representat mai la primera obra de teatre de Joan Brossa?

Barcelona"Vaig decidir-me a escriure teatre perquè buscava una altra dimensió a la literatura plana", deia Joan Brossa (1919-1998) en una entrevista a la revista Serra d'Or el 1991.Des de molt jove, Brossa va intentar eixamplar l'espai de la poesia, dotar-la d'un suport físic que traspassés la lletra escrita. La primera provatura, en aquest sentit, va ser El cop desert: somni escènic en 2 actes i 5 quadres, una peça de teatre que va escriure el febrer de 1944, quan tenia 25 anys. El text original es va publicar per primera vegada el 2014, en el sisè volum de la col·lecció Poesia escènica d'Arola Editors, però no s'havia portat mai a escena. La companyia Projecte Ingenu hi posarà remei amb una adaptació lliure del text original, dirigida pels coreògrafs Andrés Corchero i Ana Pérez, que es podrà veure del 6 al 28 de juny a la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures.

Malgrat que El cop desert té una estructura clarament dramatúrgica, "de primeres, és impossible de representar, sobretot perquè té 58 personatges", diu Pérez. "Quan la llegeixes per primer cop, no entens res; és una bogeria, un somni escènic", afegeix. Tot i això, l'imaginari de Brossa va convèncer els directors, que consideren que "és un text molt seductor, ple de força visual i amb escenes realment emotives". La filòloga Glòria Bordons, que és especialista en l'autor, va ajudar-los a desxifrar el text abans de començar els assajos. "Bordons ens va dir «Preneu-vos la llibertat absoluta de representar l'obra com cregueu convenient; la mateixa llibertat amb què Brossa escrivia i creava» –explica Pérez–. Seria pretensiós dir que hem fet l'obra que ell hauria volgut, però sí que hem treballat amb la mateixa actitud que ell, donant-nos llibertat per fluir".

Entre la vigília i el somni

El cop desert coincideix amb els inicis literaris de Brossa, que aviat va interessar-se per l'experimentació formal de les avantguardes. "El primer que va escriure van ser els poemes hignagògics de 1940 –explica Glòria Bordons–. Tenia 21 anys. Havia anat a la guerra, al front republicà de la Batalla del Segre, i després de fer el servei militar a Salamanca es va ficar de ple en el món del surrealisme i el dadaisme". "En aquesta època, Brossa estava molt influït per la psicologia de Carl Jung i per les imatges hipnagògiques, que són les que apareixen en l'estat entre la vigília i el somni", afegeix Pérez.

Per gaudir d'El cop desert és important "no buscar-hi un argument o una narrativa", diu Pérez, que aconsella als espectadors que s'enfrontin a l'obra tal com contemplarien un paisatge. "Et pots estar mitja hora palplantat a la Rambla, per exemple, mentre van passant coses davant teu: ara veus un personatge, ara sents el cant d'un ocell, ara t'emociona alguna cosa que veus –diu Pérez–. No pretens entendre el paisatge, sinó simplement rebre el que et pot oferir. És una mica el que passa en aquesta peça. Les imatges se succeeixen, apareixen i desapareixen".

Els personatges d'El cop desert són saltimbanquis, prestidigitadors, pallassos i altres figures que remeten al món del circ. Tot i això, la proposta de Projecte Ingenu fuig una mica d'aquesta visió: "Nosaltres no hem treballat amb personatges del circ. Són personatges singulars, però reals; són així, no estan disfressats". La peça se situa en un espai difús entre el món real i el dels somnis, i és precisament en aquest context oníric que cal situar personatges aparentment estrambòtics com "una dona que fa vint anys que està tancada en un armari i s'espolsa els cabells per sortir a l'exterior".

Com que l'obra data dels primers anys de la postguerra, és temptador relacionar-la amb l'experiència de Brossa al front republicà durant la Guerra Civil. Pérez ressalta que "el text té un aire de l'època de la guerra, però no d'una manera evident". I afegeix: "És com quan escrius un poema, que d'alguna manera intueixes de què va, però els significats no s'exposen directament sinó que se suggereixen". El mateix Brossa ho explicava, el 1998, en una entrevista a l'Avui: "Vaig anar descobrint per mi mateix que el teatre podia dir coses, que podia ser colpidor sense enraonar, podia tenir gest, ballet. I vaig descobrir també el teatre amb missatge. Era més aviat teatre poètic, i la poesia reforça el missatge".