Dins el cor de la Seu

Dins el cor de la Seu, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, amb la Capella de la Seu i el seu kapellmeister, Joan Company, al capdavant, acompanyant la soprano Irene Mas, el contratenor Hugo Bolívar, el tenor Bryan López i el baríton Tomeu Bibiloni, interpretaren l’oratori dels oratoris, amb la inserció de les bíbliques llegendes que anava llegint mossèn Pere Oliver. Tan augusta composició va ser declarada Patrimoni de la Humanitat i estranyament s’ha convertit en la peça nadalenca per excel·lència. Ves a saber per què, ja que conta i canta des del naixement fins a la resurrecció, passant per la passió, mort de qui encapçala el títol, però, tot i així, El Messies de George Friedrich Händel és tradició secular i s’interpreta de moltes i diferents maneres, ja sigui amb la participació del públic, amb cors molt nombrosos, fins i tot massius, o d’una manera més subtil, a la recerca de l’exquisidesa.

No cal dir que aquesta darrera va ser la que poguérem escoltar en aquest cor de la Seu que és l’altar major, marc incomparable, el qual, sota el gaudinià baldaquí, d’alguna manera ressaltava encara més la interpretació i recollia de manera molt adient l’evangèlica partitura. El que s’ha perdut pel camí ha estat el costum instaurat per George II, que es va llevar quan per primer cop va sentir l’arxifamosa Hallelujah. Però El Messies és molt més que això i difícilment trobarem moments d’inferior qualitat i magnificència. Per exemple la intervenció posterior del cor, amb Since by Man Came Death, amb el qual la Capella espargí tot un seguit de colors, que va fer que un volgués que la tornassin a repetir tot seguit per tornar a gaudir de les mateixes sensacions. Però tampoc no hi havia temps per a això, ja que, a continuació, el “baix”, Tomeu Bibiloni, acompanyat per la trompeta, interpretà Behold, I tell you a Mistery. Pomposso ma non troppo diuen les anotacions del compositor alemany que va rompre motlles a Itàlia i es va consagrar a Anglaterra. Aquest és tan sols un de tants exemples possibles en les dues hores i escaig que dura la funció i que varen trascórrer com una exhalació.

Si els solistes mostraren les seves excel·lències, senza errore, la Capella va estar sublim, exhibint una paleta inabastable i una conjunció excelsa, tant en els moments que demanen envergadura com en els que requereixen finesa. Un resultat, per tant, que no necessita gaire adjectius, però que no seria possible sense una acurada, compensada i ajustada interpretació d’una Simfònica que va aconseguir combinar el barroc i el classicisme que proposa la partitura, amb la precisió adient, i com cal, es va convertir en sòlida columnata de tot plegat. Per molts anys.