Joan Company: “En una coral aprens que tots som necessaris, però ningú és imprescindible”

PalmaNomés tanca una etapa, però és sens dubte la més rellevant de la seva vida. Joan Company (Sant Joan, 1954) va fer fa pocs dies, al Festival de Pollença, el seu darrer concert com a director titular de la Coral Universitat de les Illes Balears. Pot dir –i ho diu– que és més antic que la UIB. Ell va fundar la Coral quan la Facultat de Filosofia i Lletres encara depenia de la Universitat de Barcelona. Era el curs 1976-77, així que són 46 els anys que n’ha duit la batuta i en els quals ha format una gran família amb deu corals filials. També se li deu la fundació de la Partituroteca i Centre de Documentació Musical de la UIB i de la col·lecció de partitures de compositors de les Illes La Nostra música. L’entrevistam el primer dia com a jubilat d’una institució, la UIB, que enguany li ha concedit la Medalla Ramon Llull. Admet que no li serà fàcil aturar-se.  

Què vàreu sentir, íntimament, durant el vostre darrer concert com a director de la Coral de la UIB?

— Vaig haver de fer esforços per no esbucar-me, i això que m’hi havia preparat. Enguany he plorat molt. Però també em vaig sentir molt afortunat d’haver fet allò que m’agrada i em vaig sentir molt acompanyat. Amb la Coral estableixes uns vincles que van molt més enllà de la feina, uns vincles molt personals. Jo m’hi vaig casar, amb la Coral, hi vaig conèixer la meva dona. En el darrer concert també vaig tenir flaixos de persones que ja no hi són, com mon pare i alguns cantaires. Ara bé, quina alegria poder-me acomiadar amb l’Orquestra Simfònica, amb la qual la Coral ha col·laborat tant, i amb la possibilitat de triar un programa que ha estat molt important per a la Coral. Va ser rodó.   

I respecte de la jubilació, què sentiu? Per cert, per què us heu jubilat?

— Oficialment havia arribat a l’edat límit. Hauria pogut prorrogar-ho, és cert, però també ho és que qualque dia has d’aturar. I, vist el panorama, potser és un bon moment per fer-ho. A més, ara tenc salut. I això que sé que, després de 46 anys d’estar ficat en aquest gran projecte, no es fàcil aturar-se i rompre la dinàmica. De tota manera, no em retir del tot. La nova directora de la Coral, Núria Cunillera, m’ha demanat col·laboració. I de fa un any som el mestre de capella de la Seu, el director del Cor. És clar que és un cor lligat a la litúrgia.

Sou religiós, vós?

— Sí, som una persona religiosa. La música m’ha ajudat a ser-ho. Potser no sabeu que jo, dels deu als catorze anys, cantava a la Seu. Tenc un amic que, des que en som el mestre de capella, em diu: “Tu vares néixer a la Seu i hi vols morir” [Riu]. En tot cas, la de la música és més una qüestió d’espiritualitat que no de religiositat. 

Heu dit que “vist el panorama” aquest és un bon moment per retirar-vos. A quin panorama us referiu?

— Al panorama ambiental, al polític, res d’això no hi ajuda. Sí, potser és un bon moment per retirar-me perquè el món va molt tort. A més, les corals encara no ens hem recuperat de la pandèmia, especialment les filials. No és una cosa de la nostra coral, ens va afectar molt a totes les del món. Esper que el curs vinent es comenci a normalitzar l’activitat i després hi hagi una remuntada.  

Què significa l’esperit coral? Què se n’aprèn?

— L’esperit coral ensenya solidaritat i anonimat. Aprens que tots som necessaris, però ningú no és imprescindible. També hi ha l’esperit de la gratuïtat: no només hi vas per passar-hi gust, sinó que hi dediques bona part del teu temps per donar gust als altres. I no podem oblidar la disciplina. Tots aquests són valors molt importants per a la vida i que avui, malauradament, no són els que estan de moda. Tant de bo ho fossin.

De què us n’anau més satisfet?

— A mi encara em sorprèn que d’aquell grup d’estudiants amb llarga cabellera del curs 1976-77 n’hagi crescut una família coral com la de la UIB, tan àmplia i tan consolidada. És aquesta família coral que hem format allò que més feliç em fa. Han estat molts concerts importants arreu del món, també ho són les cantates o concerts a hospitals. I, a més, he tingut la immensa sort de dirigir la Coral davant la tomba de Bach. Què més puc voler?

Què us ha quedat pendent?

— Allò que m’hauria agradat és tenir més suport de la societat civil. Aquí són molt pocs els casos de mecenatge cultural. En els 46 anys n’hem tingut alguns, molt puntualment, poquíssims. Amb això del mecenatge anam molt endarrerits, i hi ha empreses privades i persones amb possibilitats d’exercir-lo. Amb un suport civil, nosaltres hauríem pogut tenir unes instal·lacions pròpies i més adequades, com tenen la majoria de les corals del nostre nivell.  

Com veis l’ensenyament de la música?

— La música hauria de ser disciplina obligada a qualsevol sistema d’ensenyament. Ara més que mai és necessari cultivar tot aquest món artístic i humanístic. No pot ser que tot es redueixi a la tecnologia.

Què demanaríeu per al futur de la Coral de la UIB?

— La Coral de la Universitat ha estat un referent important i voldria que continuàs essent-ho, més i millor. M’agradaria que el seu futur fos ben actiu. Ara bé, tot això ho ha de ser amb l’empremta de la nova directora. Això desitj.