El coratge de Laura Poitras i Nan Goldin guanya el Lleó d'Or a Venècia

VenèciaLa nord-americana Laura Poitras no figurava en la llista de favorites a endur-se el Lleó d’Or de la 79a Mostra de Venècia. El seu magnífic documental All the beauty and the bloodshed, que es va presentar els primers dies de festival, s’havia vist desplaçat a un segon pla per la desfilada d’estrelles de Hollywood convidades al Lido. Per sort, el jurat presidit per Julianne Moore li ha atorgat aquest dissabte l’estatus que mereixia, i ha convertit aquest retrat fílmic de la dramàtica i subversiva odissea vital de la fotògrafa Nan Goldin en el segon documental que guanya el Lleó d’Or, després de l’aconseguit per l’italià Gianfranco Rosi el 2013 per Sacro GRA. Sobre l’escenari de la Sala Grande de la Mostra, amb el daurat guardó a les mans, Poitras ha assenyalat: “He conegut molta gent valenta a la meva vida, però no n’hi ha cap com la Nan”.

Poitras sap de què parla quan parla de coratge. L’any 2014, amb l’estrena del documental Citizenfour, sobre la figura d’Edward Snowden, la documentalista es va situar al bell mig d’una batalla legal i ideològica contra els sistemes de vigilància massiva desenvolupats per agències d’intel·ligència de tot el món. El 2016 Poitras va repetir la jugada amb Risk, un retrat poc complaent de la intimitat de Julian Assange. Tanmateix, malgrat l’inqüestionable valor polític d’aquests films, All the beauty and the bloodshed suposa un enorme salt artístic per a la directora bostoniana. Sobre el paper, el seu retrat de Nan Goldin podria semblar elemental, ja que la cineasta utilitza tres materials bàsics: la veu de la cèlebre fotògrafa, les seves instantànies i la filmació de l’activisme de Goldin contra la família Sackler, a qui l’artista considera responsable de l’epidèmia d’opioides que ha acabat amb centenars de milers de vides només als Estats Units. Però és justament aquesta depuració formal la que eleva el valor de la proposta: la diàfana presentació de les fotografies –Poitras no gosa fer cabrioles amb el muntatge– apareix com el perfecte acompanyament del relat en primera persona d’una vida marcada per la lluita contra els estigmes que acompanyen les víctimes de la drogoaddicció, la violència de gènere i el comerç sexual. 

Jafar Panahi, present

En el seu discurs d’agraïment, Poitras ha tingut un record pel cineasta iranià Jafar Panahi: “Ahir vaig assistir a la projecció de No bears i no em puc creure que el director d’aquesta gran pel·lícula sigui a la presó. Hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per aconseguir el seu alliberament”. El jurat es va sumar a aquest clam per la llibertat d’expressió entregant un premi especial al film de Panahi, que proposa a No bears una afilada analogia entre la persecució a Teheran dels opositors del règim iranià i el conjunt de tradicions i lleis atàviques que impera en l’Iran rural. 

Per la seva banda, el director italià Luca Guadagnino ha dedicat el seu Lleó de Plata a la millor direcció –per Bones and all, un ensucrat drama romàntic protagonitzat per caníbals adolescents– als cineastes iranians dissidents Panahi i Mohammad Rasoulof. La nòmina de cineastes amb premi s'ha completat amb la francesa Alice Diop, autora de l’excel·lent Saint Omer, una meditació sobre la maternitat i la condició de les dones franceses d’origen africà tocada per l’esperit de Marguerite Duras.

Copes Volpi per a Hollywood

Malgrat que Cate Blanchett és australiana i Colin Farrell és irlandès, ningú dubta que som davant de dues grans estrelles del cinema americà. Així, les copes Volpi d’aquesta Mostra es poden llegir com un primer pas en el camí cap als pròxims Oscars de Hollywood. Dit això, el de Cate Blanchett ha estat el premi més cantat de la nit. La seva encarnació d’una brillant però autoritària directora d’orquestra a TÀR de Todd Field és una d’aquelles interpretacions que deixen clavat a la butaca. Menys esperat era el premi a Farrell, que a The banshees of Insherin interpreta un home amb poques llums que veu com el seu millor amic, un home amb inquietuds artístiques interpretat per Brendan Gleeson, li gira l’esquena amb l’argument que no vol seguir perdent el temps amb xerrades insubstancials. L’anglès Martin McDonagh, que ja va dirigir Farrell i Gleeson a Amagats a Bruges, ha guanyat el premi al millor guió per aquesta mirada nihilista a la cara més fosca de l’ànima humana.