Francisco Cifuentes i Mireia Luzárraga: “Correm el perill de romantitzar els espais extremadament petits”

PalmaArquitectes concernits pel seu entorn i per un futur determinat per la crisi climàtica, sigui donant-li resposta des d’una mirada rupturista més pròxima a l’art o des de l’adaptació al territori i els recursos locals. Mireia Luzárraga (Madrid, 1981. Establerta a Catalunya) i Francisco Cifuentes (Palma, 1977) intenten imaginar un futur encara habitat i habitable.

Com vàreu arribar a l’arquitectura?

— F.C. Jo volia estudiar Biologia, però vaig tenir tants mals professors que ho vaig deixar. Estava entre Belles Arts, Filosofia i Arquitectura, que unia les assignatures més tècniques i pràctiques, com dibuix, matemàtiques i física, i després aquesta història d’actuar sobre el territori, dues preocupacions que confluïen.

— M.L. Jo no tenia cap context, però veia que m’agradaven molt les assignatures del col·legi i a Arquitectura hi veia un poc de tot això: tant la part d’humanitats, com la d’història i la més artística. M’hi vaig enganxar molt. També és cert que a l’estudi al qual treballem hi hem mantingut sempre la idea que l’arquitectura està travessada per moltes qüestions i sempre hem abordat temes com el canvi climàtic, l’ecologia...

És aquest, el gran repte de l’arquitectura actual? Com fer front a la crisi climàtica?

— F.C. Jo crec que sí. Els arquitectes s’han de fer preguntes com quin serà el context en què ens trobarem d’aquí a vint anys. Hi ha qüestions que ja tenim superades i adquirides, ara toca fer-nos preguntes com “i si podem fer servir la fusta de la serra de Tramuntana per fer gestió forestal i, a la vegada, tenir cura dels nostres ecosistemes”? A partir d’aquí es donen altres preguntes, com, si feim servir només fusta d’aquí, quin és el límit de la construcció?

— M.L. Es repeteix molt sovint: l’arquitectura és la culpable del 40% de les emissions de CO2 del planeta, i estam en un escenari de crisi climàtica i esgotament dels recursos fòssils. Des de l’arquitectura hem de pensar com fer-hi front i que aquests successos no contribueixin a la debilitació de les nostres democràcies sinó a la generació de societats més igualitàries. Sobretot tenint en compte que, des del meu punt de vista, atendre a allò que ens diuen els certificats de sostenibilitat no és suficient. Molts d’aquests manuals de certificació han estat escrits per empreses i polítics que tenen uns interessos determinats.

Tenc la sensació que l’espai urbà s’ha convertit en un camp de batalla...

— M.L. L’espai públic sempre ha estat un espai de disputa constant, on es desplega el poder i el conflicte: disputes per l’hegemonia entre el cotxe, el vianant, els gossos, les bicicletes... I és en l’espai públic on es dirimeix quin nivell de desigualtat i igualtat hi ha en una ciutat. Si prioritzes els cotxes, són les persones que tenen determinada renda i estatus, i sovint un determinat gènere i color de pell, qui tenen més dret a usar aquest espai. Nosaltres també hem treballat en l’espai públic intentant atendre altres espècies que hi són presents, com els moixos, o les espècies vegetals, que si s’escullen per motius purament funcionals, estètics o perquè no generen al·lèrgies, s’està contribuint a l’homogeneïtzació del paisatge i la fragilitat de l’ecosistema.

Amb tants condicionants, no queden excloses les classes humils de la bona arquitectura?

— M.L. La història l’han escrita les classes privilegiades, per tant, l’arquitectura que veus quan estudies és la que pertany a les classes benestants. El més curiós és que les solucions als problemes que tenim per davant les trobem precisament a les arquitectures vernaculars. També hem de ser conscients que, quan fem projectes de baix pressupost, correm el perill de contribuir a la gentrificació i romantitzar els espais extremadament petits.

— F.C. Aquí hi ha un dels grans temes, perquè el territori urbà de cada cop està més limitat. Què deu quedar per construir? Un 5% del territori? Llavors hem de veure qui i en quines condicions podrà construir i com i en quines condicions es podran rehabilitar els habitatges que ja estan construïts. 

Recomanen

Quatre inspiracions arquitectòniques per al futur