Les cosidores silenciades de la moda Adlib

PalmaH i ha gent que es pensa que la moda Adlib és un atrezzo més de la fama d’Eivissa com a illa de la festa. I res més lluny de la realitat. Adlib va ser la culminació d’una llarga tradició de dones cosidores a qui la història ha silenciat. Ara han sortit de l’anonimat gràcies a l’antropòloga Lina Sansano, directora del Museu d’Etnografia d’Eivissa, i la historiadora Neus Escandell. Ambdues investigadores n’han entrevistat un centenar i aviat publicaran un llibre amb els seus testimonis. Ho faran aprofitant que enguany la icònica marca internacional de roba d’alta costura compleix cinquanta anys. “Adlib –destaca Sansano– va ser la salvació de moltes eivissenques i formentereres”.

La tradició cosidora a l’‘illa blanca’ arranca a la segona meitat del segle XIX. “Aleshores –recorda l’antropòloga– desembarcaren a Eivissa empreses tèxtils catalanes, cercant dones que, des de casa, es dedicassin a fer mocadors, camises de dormir de senyora, llençols o roba de bebè. Els catalans s’aprofitaren que aquí hi havia molta de misèria per pagar uns preus molt tirats”. Les eivissenques i formentereres no dubtaren a apuntar-se a una activitat que podien combinar amb les tasques de la llar i que suposava un complement a l’economia familiar. “Cobraven per comissió –continua Sansano–, a preu fet. Arribaren a tenir tantes comandes que fins i tot hi hagué homes que deixaren les seves feines per ajudar la dona. S’encarregaven d’anar a cercar les teles a les botigues, de repartir i de recollir el material”.

El 1875 arribaren les primeres màquines de cosir a Eivissa. De sobte, la seva venda es disparà. “Moltes cases –assenyala la investigadora– no tenien ni electricitat ni aigua, però sí màquina de cosir, que funcionava amb un pedal. A la nit, a la claror d’un quinqué, les dones es deixaren els ulls brodant, cosint, planxant i tenyint”. L’activitat s’anà professionalitzat. Hi hagué illenques que viatjaren a Barcelona o a Bilbao per treure’s el títol oficial de modista o cosidora. El 1925 algunes d’elles deixaren les seves cases per anar a treballar a la fàbrica de Can Ventosa. Era hereva d’un taller tèxtil inaugurat el 1876 per la família catalana Ventosa, que residí a temporades a l’illa.

La princesa Smilja

A la dècada dels seixanta, l’arribada dels hippies a Eivissa va promoure la contramoda. “Es volgué imitar –assegura Sansano– la roba més desencotillada dels Estats Units i Anglaterra, que donava més llibertat a la dona a l’hora de vestir. Era roba dissenyada per estrangers residents aquí, però que cosien les eivissenques i formentereres”. Observant atentament tota aquella indústria, hi havia Dory Osjecani, més coneguda com a Smilja Mihailovitch, una jove sèrbia poliglota que es presentava com a princesa. El 1941, en caure el seu país sota el jou dels nazis, havia iniciat un periple per diferents capitals d’Europa. S’acabà instal·lant a Madrid, on feu amistat amb personalitats de les altes esferes franquistes de l’època.

Des de Madrid, Smilja també sentí curiositat per visitar Eivissa, atreta pels seus aires de llibertat en plena dictadura. Sense ser dissenyadora, aviat entrà en contacte amb la plèiade de modistes que hi havia a l’illa i tingué la idea d’organitzar una passarel·la amb tota la seva producció. Aleshores aprofità l’interès que tenien les autoritats a convertir la Pitiüsa Major en una segona Marbella, en un altre epicentre de la gent VIP. Així, gràcies a la mediació de Foment del Turisme, aconseguí que el Ministeri de Turisme li subvencionàs la iniciativa amb 700.000 pessetes, un dineral a l’època. Ja només faltava cercar-li un nom. A partir del record de les seves classes de llatí, l’hoteler Pep Colomar Juan, llavors president de Foment del Turisme, pensà en Adlib, que era l’abreviatura de la locució ad libitum (‘a plaer’, ‘al gust de cadascú’). Smilja hi afegiria el lema ‘Vesteix com vulguis, però amb estil’. Es basava en la tradició turística de l’illa del ‘viu i deixa viure’.

Del 27 al 31 de maig de 1971 tingué lloc a la finca Portal Nou la I Setmana de la moda Adlib –durant els primers anys també es farien desfilades a Formentera. A poc a poc, la indumentària anà abandonant els seus orígens pagesos de colors vius i apostà pel blanc com a senya d’identitat en sintonia amb l’arquitectura tradicional pitiüsa. També deixà d’inspirar-se en peces de vestir típiques del camp com la brusa i la falda. Aquella nova marca, tanmateix, no volgué desaprofitar l’experimentada mà d’obra illenca. “A còpia de fer molta de feina –assegura Sansano–, moltes cosidores i brodadores pogueren tirar endavant la família i donar estudis universitaris als seus fills fora de l’illa”. 

Les grans oblidades

La historiadora Neus Escandell, companya d’investigació de Sansano, ha documentat que a la dècada dels setanta hi havia prop de 3.500 eivissenques i formentereres que treballaven per a la moda Adlib. “Són –lamenta– les grans oblidades d’aquesta història. El glamur dels dissenyadors en tapà els noms. Era com si no existissin. Mai no foren convidades a cap desfilada. I sense elles Adlib no hauria estat possible”.

Les peces autòctones i artesanals de la moda Adlib, passades pel filtre de la influència hippy, simbolitzaven tot allò que molts joves espanyols somiaven els darrers anys del franquisme. El seu primer logotip, una fulla de parra, ja al·ludia als plaers prohibits del paradís perdut. La dictadura no tingué més remei que cedir a tanta transgressió per poder blanquejar la seva imatge a l’exterior i per continuar gaudint de les suculentes divises que deixava la indústria turística. 

Smilja seria la gran ambaixadora de la passarel·la Adlib, que utilitzaria com el principat que sempre somià tenir. A les primeres edicions aconseguí dur-hi celebritats com Julio Iglesias, Raphael, Sara Montiel i Gina Lollobrigida. I com a dissenyadors convidats, hi portaria Elio Berhanyer i Manuel Pertegaz i potents firmes de bellesa com Revlon i Lancôme. Entre ells, també destacaria el dissenyador eivissenc Lluís Ferrer, avui convertit en tota una institució.

El 1975 la prestigiosa revista de moda Vogue ja es desplaçà fins a Eivissa per fer un reportatge sobre aquella moda tan fresca i trencadora. En portada tragué una de les seves icones, Ursula Andress, l’al·lota Bond del moment. Fou la millor publicitat per consolidar la Pitiüsa Major com a destinació turística cosmopolita. Una altra forma de promoció va ser la distinció de l’‘home Adlib’ a personatges de l’època. El periodista José Oneto, l’actor Fernando Rei i el polític socialista Felipe González rebrien el pintoresc guardó.

El 1976, ja havent mort Franco, la moda Adlib faria el bot a París, al saló Prèt-a-porter, on compartí protagonisme amb firmes com Dior. Davant les comandes que anaven rebent, Smilja animà les tendes pitiüses a unir-se i a participar en futures fires internacionals. Aquella gran relacions públiques, erigida en la reina del paper cuché, moriria el 1994 a la seva casa d’Eivissa, a 76 anys.

La desfeta

A principi dels vuitanta les cosidores de la moda Adlib es veren obligades a regular el seu treball domèstic per deixar l’economia submergida. Als noranta, en encarir-se la mà d’obra local, molts de dissenyadors decidiren traslladar la confecció a Àsia, on tot és més barat. “Poc importà –recorda Escandell– que aquí hi hagués treballadores molt ben qualificades. Llavors s’obrí el debat de si s’havien de considerar Adlib aquelles marques que es produïen a fora”.

Avui la moda Adlib, sinònim d’estiu i d’il dolce far niente ('la dolçor de no fer res’), ja no és la potent indústria que fou, però encara és un nínxol laboral important. Cada any, entre els mesos de maig i juny, sota l’aixopluc del Patronat de la Moda –dependent del Consell Insular–, la Pitiüsa Major es converteix en la capital de la moda amb noms de dissenyadors illencs del tot consolidats com Eva Cardona, Tony Bonet, Elisa Pomar i Dolors Miró. També n’hi ha de fora ja residents, com Charo Ruiz, Virginia Rovira, Ivanna Mestres i Mónika Maxim. Tots ells lideren a escala internacional marques d’un estil que s’ha diversificat amb infinitat de complements (capells, espardenyes, joies, arracades, collars, senallons...).

El fet que sigui una moda cara ha fet que les passarel·les Adlib s’hagin convertit en el punt de trobada de la faràndula, que arriba a Eivissa amb ganes d’estrenar l’estiu. “Aquests darrers anys, però –assenyala Escandell–, s’ha intentat reduir la presència de famosos, que no saben res d’alta costura. Es vol fomentar més la moda i no el turisme amb cares conegudes”. La historiadora critica la frivolitat amb què els mitjans de comunicació solen tractar les desfilades Adlib: “Creuen que és una pijada hippy que sortí del no-res. I no és així. És una indústria que va donar continuïtat a una llarga tradició cosidora a les Pitiüses, amb la qual moltes dones es pogueren emancipar. Cal reivindicar el paper imprescindible de les eivissenques i formentereres Adlib que han estat injustament silenciades”.