Quan els cossiers d'Algaida varen sonar a la BBC

PalmaEl pròxim 16 de gener, festivitat de Sant Honorat, els cossiers d’Algaida tanquen el cercle del 50è aniversari de la seva recuperació. Per sumar-nos a la fita volem publicar les cartes existents entre el folklorista americà Alan Lomax i Joan Llaneras Tiu, antiga Dama dels cossiers d’Algaida i primera Dama que ballà en el moment de la recuperació de la dansa en el 1973 (vegeu imatge superior).

L’existència d’aquestes cartes ja l’apuntaren Gabriel Mayol i Joan Socies en la publicació Els Cossiers fora de la festa. El cas de Cal Dimoni, que el propvinent dia 26 de gener es publicarà dins el llibre de les I Jornades d’Estudis Locals del Municipi d’Algaida de 2021 i que el passat mes de juliol la revista Es Saig ja publicà en un monogràfic que podeu llegir aquí. El cas és que Alan Lomax el 1952 va estar present en el festival que s’organitzà a la plaça de toros de ciutat de balls i música folklòrica. Allà, Lomax enregistrà els grups que hi assistiren, entre ells l’agrupació de cossiers d’Algaida.

Lomax va fer diferents enregistraments dels cossiers algaidins. En concret, va fer els quatre que podeu escoltar aquí. Ses Bombes (Exit music); Marquensó (Dansa de Cossiers II); Obriu-nos (Dansa de Cossiers I) i Mestre Joan (Entrance music). Una vegada el nord-americà ja no era a Mallorca, quasi un any després, estableix correspondència amb Joan Llaneras, com a màxim responsable de l’agrupació folklòrica algaidina. Lomax escriu una primera carta en la qual s’excusa per la precipitació del dia de la gravació i que no va poder anotar els noms dels balls ni va poder recollir gens d’informació entorn de l’agrupació. A més, explica a l’amo en Joan Tiu que la BBC té intenció d’emetre un programa educatiu en el qual volen utilitzar el material gravat per Lomax a Espanya. Aquesta lletra enviada des de Londres no té data. Quan sí que tenim una data és en la resposta de l’algaidí. Llaneras data la seva resposta el 15 de maig de 1953. L’amo en Joan no signa la carta, ho fa Miquel Bibiloni per autorització (P.A.). Els algaidins mostren el seu agraïment per haver recordat la “nostra modesta agrupació d'antics i típics balls”.

Després, li explica de manera breu, allò que aleshores se sabia sobre la història dels cossiers, és a dir, molt poca cosa. A la carta enviada a Londres ho expliquen així: “El nostre grup de balls és el mantenidor d'una llarga tradició de balls conservats d'una manera autèntica, de manera que, a pesar que daten de segles, ballam els cossiers sense cap innovació, és a dir, amb el mateix gust d'antany“. A més d’aquesta “ressenya històrica”, l’amo en Joan explica quines són les cançons que tenen i que ballen i les que va gravar Lomax aquell dia d’estiu a la plaça de toros de Ciutat. Llaneras ens parla de Flor de Murta, Titoieta, Mestre Joan, Els Reis, Obriu-mos, Mariansó (sic), Ses Bombes, L’Oferta, Mitja Nit i Els Mocadors. En l’actualitat, l’agrupació de cossiers d’Algaida ja no balla ni Els Mocadors ni Mitja Nit.

A més, el nom que utilitza l’amo en Tiu per anomenar el Mergançó (com es coneix ara a Algaida) és el de Mariansó. El nom d'aquesta dansa, que també trobam amb el mateix nom als cossiers de Montuïri o de Porreres, segons l’historiador Gabriel Mayol, podria venir de l’occità i recomana el nom correcte de Marquensó. Pel que fa al ball dels Mocadors, es conserva a Montuïri, indret on també fa uns anys van recuperar el ball de la Mitja Nit, que tampoc és balla a Algaida.

Finalment, sobre la petició de reproduir els enregistraments fets per Lomax a la BBC, la Dama algaidina ho té ben clar dient “no ens mostrarem exigents”, tot i que hi afeigeix: “Però no oblidin que els que formam l'agrupació som gent modesta i que, per tant, hem de lluitar amb serioses dificultats per conservar amb tota la seva esplendor el nostre grup i balls. Els agrairíem, doncs, que en fer ús de la nostra música poguessis contribuir al sosteniment de la nostra agrupació de danses”.

No sabem si finalment els cossiers algaidins van percebre algun tipus de remuneració. Anys després, el 1956, i gairebé coincidint amb el que hem anomenat l’inici de la privatització dels cossiers algaidins, és a dir, el començament dels seus balls per als turistes, Lomax escriu una nova carta a Llaneras on li explica que està fent un àlbum amb danses mallorquines, en el qual voldria incloure una de les cançons gravades, concretament, diu Lomax, la que té una durada d’1 minut i 45 segons. El folklorista li diu a la carta que per aquest fet li pagarà un total de 350 pessetes i que el nom de l’agrupació figurarà en els crèdits. Finalment, Lomax, també li reclama una fotografia de l’agrupació.

Un document que Joan Llaneras va firmar i en el qual afegeix que vol dues còpies de l’àlbum i que li tornin la fotografia. Així i tot, sembla que la cançó no s’arribà a publicar en el disc The Spanish Recordings: Mallorca: The Balearic Islands. Aquestes són les cartes entre el reconegut folklorista americà i l’amo en Joan Tiu que es conserven a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units.