Una setmana després de la mort de Mikis Theodorakis, Costa-Gavras recorda amb admiració qui defineix com “una de les grans figures” de la història recent de Grècia. “Com a home tenia les seves contradiccions, però com a músic era perfecte: va canviar de cap a peus la música grega i va lluitar contra la dictadura. Els seus concerts arreu del món feien entendre el que passava a Grècia millor que les paraules”, diu. El primer film de Costa-Gavras amb música de Theodorakis va ser Z, del 1969. “Jo volia fer servir la seva música, però aleshores ell estava empresonat i no podíem contactar-hi. Al final ho va aconseguir el productor, Jacques Perrin. I Theodorakis va escriure en un paper: «Costa-Gavras pot agafar el que vulgui de la meva música». Ho va firmar i no vam fer cap altre contracte. Encara el conservo!”
Costa-Gavras recorda Yves Montand i Simone Signoret a la Filmoteca
El director inaugura un cicle d'homenatge amb motiu del centenari dels dos intèrprets
BarcelonaNo és una bona setmana per a Costa-Gavras (Iraia, Grècia, 1933), que fa uns dies va ser a la multitudinària vetlla celebrada a Atenes pel seu amic i col·laborador Mikis Theodorakis i aquest dijous ha enterrat l'actor Jean-Paul Belmondo, “un bon amic” a qui va conèixer el 1964 quan era ajudant de direcció de Jean Becker. El funeral de Belmondo a París, una cerimònia oficial presidida per Emmanuel Macron, l'ha obligat a escurçar la seva visita a la Filmoteca de Catalunya amb motiu del cicle d’homenatge pel centenari de Simone Signoret i Yves Montand i cancel·lar un col·loqui previst per a aquest dijous. “Em sap greu, però hi anirà el president de la República i com amic de Belmondo hi he de ser”, s'excusa.
Amb Montand i Signoret hi va treballar moltes vegades, i també va mantenir-hi una bona amistat. “Gràcies a ells vaig poder rodar les meves primeres pel·lícules. Quan era ajudant de direcció de René Clement a Le jour et l’heure em va demanar que m'encarregués de Signoret i anava sovint a casa seva –recorda Costa-Gavras–. Un dia em va presentar Montand. «És un immigrant, com tu», li va dir, perquè Montand havia nascut a Itàlia”. Per al seu debut, el noirEls rails del crim, Costa-Gavras volia com a protagonista la filla de Montand i Signoret, Catherine Allegret. “La Simone no volia perquè deia que la Catherine havia d'acabar els estudis, però es va oferir a fer un dels papers. Això em va permetre fer la pel·lícula, perquè si tenies Simone Signoret trobaves el pressupost. I de retruc Montand va preguntar si hi havia algun paper per a ell i jo li vaig donar el de policia, que no li feia cap gràcia perquè enmig de la guerra d'Algèria els policies tenien mala fama”, explica.
Els rails del crim va ser un gran èxit internacional que va llançar la carrera de Costa-Gavras, però també va ser una experiència clau per a Montand. “D'aquest rodatge neix la meva veritable vocació –va dir l'actor–. Fins aleshores feia una mica de cinema com a aficionat. I, de sobte, amb Costa-Gavras, passa alguna cosa”. Com s'ho va fer un director debutant per tenir aquest impacte en una gran estrella com Montand? “Perquè existia una relació de confiança i amistat entre nosaltres –explica–. Per a ell, la interpretació era com posar-se una màscara: fumar com Humphrey Bogart, caminar com Gary Grant... Jo li vaig demanar que actués amb el seu accent del sud de França; ell no s'hi veia i va resistir-s'hi, però al final ho va fer. I va entendre que la interpretació era un procés que funcionava de dins a fora”.
Una confessió polèmica
Amb Montand tornaria a treballar en títols importants de la seva carrera com Z i Estat de setge, però la parella i el director només es tornarien a reunir a La confessió, basada en les memòries del dirigent comunista txec Artur London, exbrigadista a la Guerra Civil i membre de la Resistència que va ser víctima de la depuració instigada pel règim estalinista. “Va ser una pel·lícula molt polèmica en el seu moment –diu–. Llavors es feien moltes pel·lícules contra el comunisme, però la nostra només era una pel·lícula sobre el comunisme”. Costa-Gavras estava convençut de la veracitat del testimoni de London. “Vaig escriure el guió amb Jorge Semprún i ell havia conegut alguns dels personatges de la història al camp de concentració –explica–. Montand s'hi va apuntar de seguida que li vaig dir que hi estàvem involucrats el Jorge i jo, però amb Signoret va ser diferent. Ella era conscient de la importància del Partit Comunista a França i sabia el perill que representava per a nosaltres la pel·lícula. Tampoc li feia gràcia interpretar una dona que delatava el seu marit, deia que ella no faria mai una cosa així a Montand”. Després de moltes discussions, Signoret es va acabar sumant al projecte “per no deixar tres homes sols fent la pel·lícula”.
Amb 88 anys, Costa-Gavras segueix actiu al capdavant de la Cinemateca francesa i com a director. El seu últim film és Comportar-se com adults, del 2019, però ja treballa en un nou projecte. “Serà un tema actual –assegura–. El món d'avui és un espectacle trist, còmic i tràgic en què hi ha persones que paguen 250.000 dòlars per viatjar a l'espai. El tema està clar, però encara no he trobat la història. No tinc el Jorge [Semprún] per ajudar-me, malauradament, però la trobaré”. Els fantasmes d'amics envolten el director: Belmondo, Theodorakis, Montand, Signoret... A la mateixa Filmoteca hi ha una exposició sobre un amic molt estimat, Chris Marker, que ha visitat i elogia per “reivindicar l'esperit lúdic de Marker”. Tanmateix, no viu en el passat: l'última pel·lícula que li ha agradat és Titane, l'última Palma d'Or. “El debut de Julia Ducournau em va agradar, però aquesta és més interessant”, diu.