Costa i Llobera, més enllà de ‘Lo pi de Formentor’

PalmaVa ser un capellà que va morir predicant. Una figura que va contribuir a dignificar i enriquir la llengua catalana. Un teòric i experimentador de les formes poètiques. Un home conservador i tradicional. Catalanista en l’àmbit cultural. L’any 1982 es va iniciar el procés diocesà per beatificar-lo. Pollencí. Seus són els versos: Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera / més poderós que el roure, més verd que el taronger. Parlam de Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Palma, 1922); dia 16 d’octubre del 2022 es complirà el primer centenari de la seva mort. Per això, a partir d’aquesta setmana i durant un any sencer, l’Ajuntament de Pollença, el Bisbat i la Fundació Rotger Villalonga col·laboren en el desenvolupament de l’Any Costa i Llobera, per reivindicar, donar a conèixer i homenatjar una de les grans figures literàries que ha donat Mallorca.

Costa i Llobera és conegut internacionalment en l’àmbit literari i poètic, però els historiadors o estudiosos de la literatura que han treballat o investigat la seva figura destaquen que era molt més que un poeta; encara que, dels poetes, és un dels grans. Guanyà els Jocs Florals el 1874, a just 20 anys –un certamen que després va presidir a Mallorca (1904) i a Barcelona (1906); això li va donar certa notorietat arreu dels territoris de parla catalana i va ser el principi d’una carrera literària sòlida, reconeguda, celebrada i elevada. 

El mateix any que va publicar Horacianes, considerada la seva millor obra, el 1906, quan va participar en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana –organitzat i presidit, per cert, per un altre capellà i escriptor mallorquí, Antoni Maria Alcover–. “Això demostra que Costa i Llobera va ser clau en el procés de dignificació i renaixença de la plenitud de la paraula”, diu l’historiador Pere Salas. 

Sobre això també en parla l’escriptor i traductor Gabriel de la S. T. Sampol. “Si bé Costa i Llobera va intervenir poc en el congrés de la llengua de l’any 1906, les seves propostes foren interessants. Una fou gramatical, però l’altra de vocabulari, i va dir: ‘No hem de permetre que la llengua catalana sigui esclava de cap altra llengua’”, cita Sampol. Va posar com a exemple l’ús de la paraula ‘carrera’, que ve del castellà, o ‘cursa’, d’origen gàl·lic. “El pollencí defensava l’ús del mot ‘correguda’”, diu el traductor. I, en paraules del mateix Costa i Llobera, “les corridas de toros les deixaria anomenar en foraster a fi de mostrar que no són nostres”.   

Entre altres reconeixements, el poeta va ser nomenat el 1902 membre de la Real Academia Española de la Lengua (RAE), “un fet que pot semblar estrany avui en dia”, diu Salas. “Des de Madrid s’adonaren de la seva importància. És cert que havia escrit Líricas (1899) en castellà, però la seva creació era pràcticament tota en català”. Aquell mateix any rebé el títol honorífic de Mestre en Gai Saber. 

El poeta traductor

Va ser traductor de poesia, una feina que “va fer tota la vida”, malgrat que mai s’hi va dedicar “de manera constant”, diu Sampol. A la seva obra Horacianes, de fet, hi inclou poesies d’altres autors, sempre donant-ne la referència. Va fer traduccions d’Horaci, Virgili i Lamartine, entre altres; cap al final de la seva vida, els Himnes de Prudenci, l’única obra que va traduir sencera. Així mateix, Sampol assegura que n’hi ha algunes que va fer que s’han perdut. 

El 1904, quan va presidir els Jocs Florals a Barcelona, va pronunciar la conferència La forma poètica a l’Ateneu Barcelonès, on fa una defensa de la poesia conscient, i hi defensa l’harmonia entre la rima i la mètrica: “Ell considerava que hi havia tres formes poètiques: la que té rima i mètrica, que la té només mètrica i la forma bíblica, que no té rima ni mètrica però que repeteix certes estructures. Ell les va practicar totes”, diu Sampol. 

Un romàntic formal, clàssic

Quan tenia una vintena d’anys va escriure Lo pi de Formentor, un poema “exaltadament romàntic”, apunta Sampol. El seu primer esperit de poeta beu directament del romanticisme, n’és un hereu. De jove connectà amb escriptors com Josep Lluís Pons i Gallarza i Marià Aguiló, entre altres. Però, no obstant això, cap a principis del segle XX, en la seva producció poètica ja es veu que és un poeta formalment clàssic. “El varen definir com un romàntic que s’expressa clàssicament”, recorda Sampol, que considera que Costa i Llobera permet que la passió “surti en el poema però, des d’un punt de vista formal, la tanca i no deixa que s’excedeixi”.   

El pollencí va ser un home de món. Va viatjar a Itàlia –va estudiar teologia a Roma–, França, Grècia, i també va visitar Palestina, Terra Santa i Egipte. El viatge per l’Orient Mitjà –que va plasmar a Visions de Palestina (1908)– el va fer acompanyat de Maria Antònia Salvà, entre altres persones, amb qui varen tenir certa relació i, fins i tot, més tard varen mantenir correspondència: “És una relació interessant, perquè ella és més jove que ell i té escrúpols religiosos semblants als que ell havia tingut”, apunta Gabriel de la S. T. Sampol, que reivindica la necessitat d’editar i publicar aquesta correspondència. 

La invitació de Gaudí

L’historiador Pere Salas recorda, també, que Costa i Llobera va empènyer grans canvis en l’àmbit eclesiàstic de l’illa. “Va aconseguir que l’Església acabàs en mans del sector regionalista, del qual ell formava part, i va fer que Joan Campins, l’any 1898, fos nomenat bisbe de Mallorca. Campins va ser el promotor de la restauració d’algunes esglésies i convents de l’illa, com la Seu de Mallorca, per recuperar o bé mantenir les formes clàssiques de l’art gòtic de l’illa. Per fer-ho, es va convidar Antoni Gaudí, que arribà l’any 1905. Salas sosté que a l’ombra d’aquestes restauracions hi havia Costa i Llobera, i sustenta que convidar un català com Gaudí, a part de no ser gratuït, “no va agradar a molta gent dels estaments eclesiàstics”. 

El regidor de l’àrea de Cultura de Pollença, Josep Marquet, explica que l’Any Costa i Llobera servirà per “posar en valor la figura d’un poeta que ha traspassat les fronteres de Pollença, de Mallorca i dels territoris de parla catalana”. Així, també reivindica que és molt més que l’autor de Lo pi de Formentor: “Va ser nomenat Fill Il·lustre de Pollença en vida, l’any 1901, cosa que no sol passar”. El defineix com un “sacerdot de vida modèlica aspirant a la perfecció”, i lamenta que la societat no conegui la importància de Costa i Llobera. Per això, durant un any, intentaran presentar el poeta i capellà des d’una “visió més acurada, un Costa que ha estat involucrat en diferents aspectes de la vida pollencina, mallorquina i dels Països Catalans”.