El costat fosc de Rossini venta el foc al Liceu

D’un temps ençà, l’òpera buffa no té gaire predicament en teatres on el gènere havia tingut molta presència. Deixant de banda el Festival de Pesaro, Rossini resulta avui quasi una raresa, quan títols com Il barbiere di Siviglia eren fa dècades dels més habituals. És com si la transcendència dels grans drames i de les grans tragèdies hagués guanyat la partida. Posats a fer analogies, seria com si en cinema prevalgués Bergman per damunt de Chaplin o de Billy Wilder, cosa que decantaria perillosament una balança que, en matèria de gèneres, sempre ha d’estar equilibrada.

Potser per curar-se en salut, la directora escènica Emma Dante ha volgut explicar la història de la Ventafocs des del cantó més sinistre, remarcant el maltractament de la pobra Angelina i apel·lant al costat fosc dels contes populars, ben estudiat per Bruno Bettelheim en el cèlebre i referencial assaig sobre la psicoanàlisi dels contes de fades.

El problema és que Dante opta pel grotesc, amb omnipresència d’uns figurants autòmats que doblen o il·lustren allò que la música ja serveix amb rotunda perfecció. El recurs funciona a mitges i de vegades resulta sobrer i reiteratiu, en el marc de l’escenografia eficaç de Carmine Maringola, d’un vestuari que a mans de Vanessa Sannino reforça aquell aspecte grotesc abans citat i d’una excel·lent il·luminació a càrrec de Cristian Zucaro.

Giacomo Sagripanti dirigeix des del fossat amb gust exquisit, amb un bon i marcat treball de dinàmiques i accents i amb una concepció més propera al llenguatge mozartià per la transparència de les diferents seccions. Va respondre bé l’orquestra titular, així com els homes integrants del Cor Madrigal (com en altres òperes de Rossini, aquí el cor és íntegrament masculí).

Sobre l’escenari, dos noms que cal escriure en majúscula: Maria Kataeva (Angelina) i Javier Camarena (Príncep Ramiro). La mezzosoprano russa semblava al principi mesurar el terreny amb una projecció un pèl justa, però de seguida es va fer seves les agilitats, els reguladors i el fraseig exigit a la protagonista, amb un centre preciós, aguts segurs i greus acontraltats. Per la seva banda, el tenor mexicà segueix exhibint una bona forma insultant i amb domini dels salts intervàl·lics en la temible ària del segon acte, aplaudida abans d’hora al final de la primera secció.

Molt bé el Dandini de Florian Sempey, ajustat a l’estil rossinià, amb comicitat ben entesa i amb excel·lent projecció vocal. A més distància, un Paolo Bordogna que no sempre va treure profit del paper de Don Magnifico, un rol que demana un timbre i color que no són els del baix baríton italià. Va ser una llàstima, per exemple, que l’ària del segon acte passés sense pena ni glòria.

Erwin Schrott és un baix que interessa cada cop menys a qui signa aquestes ratlles (la veu s’ha desgastat), i el seu Alidoro, tot i la bona presència escènica, no va ser gaire convincent. Sí que ho va ser, en canvi, la bona entesa entre les germanes Clorinda (Isabella Gaudí) i Tisbe (Marina Pinchuk).

Aquestes funcions estan dedicades a la contralt Ewa Podlés, finada al gener. Opció legítima, tot i que també caldria recordar el recentment traspassat Marcel Cervelló, mestre de la crítica operística de casa nostra.