Cotlliure: els reis de Mallorca, D’Artagnan, Machado i ‘Master & Commander’
En aquest llegendari refugi del tresor dels templers, Matisse creà el Fauvisme i Picasso dibuixava a les estovalles
PalmaAmb només 3.000 habitants i a trenta quilòmetres de Perpinyà, Cotlliure reuneix l’herència dels reis de Mallorca -el seu castell-, dels templers -que, segons la llegenda, amagaren aquí el seu tresor-, de les avantguardes pictòriques -Matisse, Picasso- i de les guerres frontereres -el setge de D’Artagnan i els mosqueters-. I tot això, a més dels dos personatges de fama universal que hi reposen: el poeta Antonio Machado i Patrick O’Brian, creador de la saga Master & Commander, de la mort del qual ja en fa vint anys.
Cotlliure té aspecte de vila marinera. Però el Fort Miradou, que corona el turó als peus del qual s’estén la població, el Fort Sant Elm, el Fort Rodó, el Fort Quadrat, el Fort Dugomier i la Bateria Tallaferro són testimonis del pes estratègic de la vila al llarg dels segles. Actualment, però, la seva activitat essencial és el turisme, assotat enguany pel coronavirus. Els comerços i els restaurants s’estenen pel port, travessat per una mena de riera que aboca a la mar. Són famoses les seves anxoves, preparades de manera tradicional, que encara avui comercialitzen les famílies Roque i Desclaux.
A la vorera d’aquesta desembocadura s’alça l’imponent Castell Reial, que fou una de les residències dels reis de Mallorca, al llarg d’aquell breu reialme privatiu -del 1276 al 1343-, que abastava el Rosselló, o Catalunya Nord. Sança, filla de Jaume II de Mallorca, es casà el 1304 a Cotlliure amb el rei Robert de Nàpols, segons l’estudiós Gabriel Alomar. L’església medieval de Sant Domènec, com tantes propietats eclesials, després de la Revolució Francesa, fou espoliada: una part del claustre romànic anà a parar a Anglet, al País Basc francès. El 1992, informa La Clau, l’Ajuntament el recuperà per 15.200 euros i el va fer retornar peça per peça, a més de rescatar-ne altres fragments en mans de particulars. Des d’aquest 2020 es pot visitar als jardins del Museu d’Art Modern Peské. Del segle XIV, sota els reis de Mallorca, és també un vell molí restaurat, el més antic del Rosselló.
El castell dels reis de Mallorca és a tocar de la platja del Port d’Avall i és una visita turística imprescindible. Va canviar les seves utilitats palatines per les defensives -França i Aragó, després la monarquia hispànica, estaven sempre en guerra- i el 1642, aprofitant la revolta dels Segadors a Catalunya, els mosqueters de Lluís XIII i D’Artagnan en persona -que fou un personatge històric: Charles de Batz- l’assetjaren i el prengueren. Molt a prop hi havia el desaparegut castell dels templers, on, segons la llegenda, els darrers membres de l’orde amagaren el seu tresor quan foren perseguits pel rei de França.
Amb el tractat dels Pirineus del 1659, Cotlliure, com la resta de la Catalunya transpirenaica, fou lliurada definitivament als francesos. L’arquitecte militar de Lluís XIV, Vauban, arrasà la ciutat vella per ampliar les defenses del Castell Reial. S’aixecà una nova església, Nostra Senyora dels Àngels, a l’extrem de la platja de Boramar -així, amb ‘b’ alta-, que, aferrada a una grossa torre i pràcticament amb els fonaments a l’aigua, constitueix la imatge més característica de la vila.
Donatello entre les feres
La primavera del 1905, en plena esplendor de les avantguardes, el pintor Henri Matisse s’instal·là a Cotlliure i poc després se li afegí André Derain. Junts experimentaren al llarg de l’estiu i crearen un nou estil marcat per colors violents, d’una expressivitat molt marcada. És el que caracteritza quadres de Matisse tan coneguts com Vista de Cotlliure i Finestra oberta sobre Cotlliure, esmentat com a referent del llibre d’Enrique Vila-Matas Marienbad eléctrico.
Quan les obres de Matisse i Derain s’exposaren aquell mateix any al Saló de Tardor de París, en companyia d’altres de més convencionals, el crític d’art Louis Vauxcelles afirmà que eren com “Donatello entre les feres”, “fauves” en francès. Així fou com aquesta nova avantguarda fou coneguda com “fauvisme”. A Cotlliure hi ha una Casa del Fauvisme, al costat de l’oficina de turisme; per descomptat, cap d’aquelles peces no s’ha conservat a la vila, però sí que hi ha reproduccions, informació i un imaginatiu marxandatge. El passeig per la ciutat és sembrat d’uns cavallets metàl·lics que enquadren, perfectament, les seves vistes més espectaculars.
El col·leccionista d’art Antoni Gelonch afegeix que l’estada de Matisse a Cotlliure “no fou esporàdica perquè va tornar a la vila vermella de la Catalunya Nord els anys 1907, 1908, 1911 i 1914. Uns anys en què el mestre (...) estigué acompanyat a la vora de la Mediterrània per Albert Marquet i Juan Gris”. Altres grans noms de la pintura passaren per Cotlliure, com Georges Braque, Marc Chagall, Raoul Duffy, Pablo Picasso i Salvador Dalí. Segons Yvonne Hortet, viuda de Carlos Barral, Picasso anava a dinar a Les Templiers, al port, “i en lloc de pagar, perquè no li volien cobrar, feia un dibuix a les estovalles. Llavors les agafaven ràpidament i les emmarcaven”.
A aquella explosió de les avantguardes se l’endugueren per davant les guerres mundials i la Guerra Civil espanyola. El 1939 hagueren de passar la frontera prop de mig milió de republicans derrotats. Bona part d’ells foren concentrats a la platja d’Argelers, propera a Cotlliure. També el Castell Reial els serví de presó; com Bellver, a Palma, per als represaliats pel franquisme.
A Cotlliure hi trobà refugi el sevillà Antonio Machado. “Jacques Baills”, conta el professor Jacques Issorel, “era el cap d’estació i el 27 de gener del 1939 va veure baixar del tren quatre persones vestides de negre sense maletes ni res. Eren Antonio Machado, la seva mare, Ana Ruiz, el seu germà José i Matea Monedero, la dona de José”. Acompanyava el grup l’escriptor Corpus Barga, amic de la família, “que els va ajudar a creuar la frontera”. “Van demanar a Baills -continua Issorel- si coneixia una pensió i ell els va aconsellar l’hotel Bougnol-Quintana, el mateix on ell s’allotjava, perquè Baills era de Perpinyà i Cotlliure era una destinació provisional (…) Davant de l’hotel mateix hi havia una merceria i la propietària, Juliette Figuères, els va fer entrar i els va donar alguna cosa per menjar i beure abans d’anar a l’hotel. Figuères i el seu marit, juntament amb Pauline Quintana, propietària de l’hotel, i Baills van ser les persones que més bé es van portar amb la família Machado”.
El passaport fals de Joan Maragall
Professor, figura destacada de la Generació del 98, Machado tenia 64 anys i moriria poc després, el 22 de febrer. En un vell abric s’hi trobaren els seus darrers versos: “Aquests dies blaus / i aquest sol de la infància”. La mare el seguia a la tomba tres dies més tard. Foren inhumats a un nínxol al petit cementeri, just al final del mateix carrer de l’hotel -ara du el nom del poeta-, però el 1957 la família que l’havia cedit el va necessitar. Aleshores, Pau Casals -exiliat ell també a l’antic Regne de Mallorca, a Prada- es va oferir a pagar una nova tomba de la seva butxaca, però el traductor Josep Corredor “li va dir que havia de ser per subscripció popular”, explica Issorel, i va fer una crida a Le Figaro Litteraire. René Char, André Malraux i el menorquí d’origen Albert Camus, a més del mateix Casals i persones anònimes, hi col·laboraren. Segons el filòleg Ismael Pelegrí, el poeta menorquí Gumersind Gomila va formar part del comitè organitzador.
No cal cercar a prop de la tomba de Machado la sepultura de Patrick O’Brian (1914-2000), ja que aquesta es troba al cementeri nou, als afores de Cotlliure. Richard Patrick Russ, que aquest era el seu vertader nom, visqué des del 1949 en aquesta vila i publicà la novel·la Els catalans el 1954. Però la seva fama mundial ve de la seva saga de narracions dedicada al capità de les guerres napoleòniques Jack Aubrey i el metge Stephen Maturin, Master& Commander, duita al cinema el 2003 per Peter Weir amb Russell Crowe i Paul Bettany. Maturin és mig català, per descomptat parla la nostra llengua, posseeix un passaport fals a nom de Joan Maragall -homenatge explícit d’O’Brian al poeta- i tots dos es coneixen al port de Maó.
Existeix, a Cotlliure, una Fundació Antonio Machado, que convoca un premi internacional de literatura de temàtica relacionada amb el poeta: el mallorquí Miquel López Crespí el va guanyar el 1995, amb Las dispersas ausencias, com també una associació, Els Amics de Patrick O’Brian, que preserva la seva memòria. A la Mediateca Antonio Machado de la vila pot visitar-se l’Espai Patrick O’Brian, on s’ha reconstruït el seu lloc de feina. La seu antiga mediateca lluïa un relleu de Pompeu Fabra, un altre exiliat il·lustre, mort a la propera Prada el 1948.
Cotlliure és, per tantes raons, terra nostra.
L’editor Carlos Barral (1928-1989) narra que fou a Cotlliure, “passejant amb José Agustín Goytisolo per la trencada riba, entre el recinte templer [el Castell Reial] i la platgeta de sonora grava”, quan tingué una mena d’il·luminació: “Front comú... Política de publicacions, antologia...”. Era febrer del 1959, hi havia peregrinat amb un grup d’escriptors per retre homenatge a Machado en el vintè aniversari de la seva mort. D’aquella “sensació i idea” de Barral vingué l’antologia Veinte años de poesia española, de la publicació de la qual enguany es compleixen 60 anys; i la col·lecció Cotlliure, del 1961 al 1966, protagonitzades per l’anomenada Generació dels 50 o Generació Cotlliure. El mateix 1959 tingueren lloc les Converses Poètiques de Formentor. El 2009, la Universitat de les Illes Balears commemorà la doble efemèride amb un congrés dirigit per Carme Riera i Maria Payeras.
El poeta José Manuel Caballero Bonald, aleshores subdirector de Papeles de Son Armadans, revista editada per Camilo José Cela a Mallorca, recorda que “a Cotlliure”, el 1959, s’hi reuniren “un bon nombre d’escriptors de dins i de fora d’Espanya implicats en l’oposició” al franquisme. A banda de l’homenatge, empraren la resta del temps “en passeigs per les rodalies platgeres del castell templer [el castell dels reis de Mallorca] i en conciliàbuls d’improvisada gestió política i desenllaços més aviat etílics”.
En un dels seus àlbums més memorables, Dedicado a Antonio Machado, poeta, Joan Manuel Serrat va incloure, de collita pròpia, la cançó A Cotlliure : “Una grossa llosa grisa / vetlla el somni del germà / l’herba creix als seus peus / i li dona ombra un xiprer / a l’estiu”. Pedro Sánchez, el 2019, i Quim Torra i Carles Puigdemont, enguany, han visitat la tomba de Machado, no sense polèmiques.
