Maria Antònia Fuster Martínez: “El so que fa el cotó bo és molt especial, impossible de definir”

PalmaMaria Antònia Fuster Martínez ve néixer a Palma el 1962. Son pare tenia la fàbrica Pasta la Victoria Balear, a Pere Garau. També uns orígens felanitxers que han acabat pesant més que el fet d'haver nascut a Palma i haver-se criat al barri de l'Olivar. A Ciutat, però, hi va viure de ple els 80. A 18 anys, s'havia casat amb el pintor Rafel Joan i entrat a formar part de la bohèmia de l'època. El 1990, es va mudar a Barcelona i va començar a treballar en vestuari per a televisió i teatre. Va tornar deu anys després amb un currículum impressionant que aquí servia de menys que allà, almanco, si a més de cosir, volies menjar. En va fer molta, de feina, sobretot a ca seva, al carrer del Sol o al taller que tenia a Santa Clara, i així va rescatar l'oportú malnom familiar, Camia, per als projectes més personals. Els millors anys vingueren amb la botiga col·lectiva Almacén de Salazones, les exposicions In Vitro i els anys tocant l'ukulele i cantant a Codo, amb l'actriu Clara Ingold. Des de fa uns anys té botiga i taller a Portocolom, on va estiuejar de petita i on ara fa un poc el que li dona la gana.

Ja us agradava cosir de petita?

— Sí, des de nina. De més gran deia a ma mare que anava a ca la padrina a estudiar, però hi anava a cosir d’amagat. La meva padrina no s’hi dedicava, però tenia una màquina. En canvi, a ma mare sempre l’havia vista cosir, encara que em deia que cosint mai no em podria guanyar bé la vida. Tenia raó [riu]. També m’agradava molt fer calça i ganxet. Quan me’n vaig anar de casa, el primer que vaig pensar va ser: “a la fi ho podré fer”.

Vàreu estudiar patronatge?

— No vaig fer ni COU. Em vaig ajuntar amb el pintor Rafel Joan molt jove, tenia 18 anys, i em vaig dedicar un temps a ajudar-lo a la botiga de son pare. El 1981 partíem cap a Mèxic, en una mena de viatge de noces, i ens va agafar el cop d’estat a Madrid. Jo cosia, tenia el taller a casa nostra, però no em donava per viure i feia altres feines. Vaig dur el Bruixeries un temps. De vegades en Rafel venia un quadre i anàvem a la Casa Gallega a posar-nos les botes. Dos dies després ja no teníem doblers, però subsistíem. Eren els temps que si tenies per menjar i sortir el vespre a Paris, Texas, no necessitaves més.

I com vàreu començar a fer vestuari per a teatre?

— En Rafel projectava diapositives per a Forats Negres, el grup de Pere Pla, i amb Aina Bonner i Aina Gimeno els vàrem fer uns vestits tot blancs. Això va ser el primer. I després també vaig fer el vestuari per a Hermanos Llonovoy, que eren en Miquel Àngel, en Rafel i en Joan Carles Bellviure. Llavors, l’any 90 me’n vaig anar a Barcelona. M’hi va sortir una feina de vestuari a televisió a través d’una amiga. En paral·lel, una altra amiga de Barcelona m’havia ofert el seu pis, jo m’estava mig separant... Vaig estar-hi deu anys. Va ser quan vaig fer més feina: després de la televisió, vaig estar al Poliorama i finalment al Teatre Nacional de Catalunya.

Degué ser una experiència brutal…

— Jo havia après molt a l’antiga i allà vaig trobar-me una altra manera de fer feina. Sobretot per la rapidesa. Quan feies feines per a particulars, s’assajava, es marcava, tornaves a assajar, després les llargàries... Allà, en canvi, quan assajaves el vestit ja estava pràcticament cosit. La roba s’ha de poder adaptar a diferents actors; ha de ser molt resistent, més de batalla. Hi vaig aprendre molt, no només de vestuari, també d’història. Jo no havia estudiat i vaig agafar una mica de cultura general. Et passen el guió i et documentes. Tot això et du a enriquir-te una mica.

Què vàreu fer quan vau tornar de Barcelona?

— Vaig enviar currículums a totes les companyies. Va ser quan vaig veure que aquí es feia feina de manera totalment diferent de Barcelona. Aquí no hi havia doblers. Vaig obrir un taller a Santa Clara i les companyies d’aquí em varen començar a donar feina, però era fent-ho tot: els dissenys, anar als assajos... Vaig treballar molt amb Iguana Teatre i per al teatre Principal, cosint moltes de les òperes que dissenyava Maria Miró. També vaig fer classes de costura, però això mai em va agradar gaire: a mi el que m’hauria agradat era ensenyar gent que volgués aprendre l’ofici de veres. I després va venir Almacén de Salazones, Codo… Una època gloriosa.

Com va ser que vàreu muntar Codo amb Clara Ingold?

— Va sortir d’una manera molt innocent. Al principi havíem de ser un trio, amb Miquel Ferrer (de Rata Corner), que només va venir a un assaig. Però na Clara i jo ens vàrem engrescar. Quan feia només un mes que assajàvem, vàrem tocar a l’entrada d’Almacén de Salazones. A partir d’aquell moment, cada setmana teníem bolo i, en tres mesos, el disc, enregistrat per Joan Miquel Oliver. Jo tenia 53 anys quan vàrem començar. Amb na Clara ens dúiem 23 anys, però ens agradava un poc el mateix. Ens aveníem. M’ho vaig passar beníssim.

La botiga a Felanitx va venir després?

— Al principi anava i venia. La botiga a Felanitx mai no va funcionar, però va estar bé, perquè vaig poder recuperar les exposicions In Vitro, que havia començat a Palma. Al taller de Pelleteria, vaig fer-hi exposicions de Rafel Joan, Aina Bonner, Jaume Salvadiego... La idea era que l’artista feia l’exposició i jo feia un producte que tingués alguna cosa a veure. A Felanitx, sobretot, vaig fer-hi artistes de per aquí: Bernat Esmolador, Tònia Meravell, Jaume Roig, Lluïsa Febrer...

Sembla que a Portocolom us va millor...

— Aquí tenc taller i botiga. Quan hi vaig venir, vaig deixar el teatre perquè de cada cop hi havia menys doblers i em sentia menys valorada a la feina. Faig roba per al carrer, col·leccions… Tot és fet meu, recuper moltes teles antigues. Faig feina amb cotó i amb fil. Sobretot amb cotó, hi ha cotons molt bons. El so que fa un cotó bo és molt especial. És com el renou que fa la seda. Impossible definir-ho. Faig vestits, camises, calçons…

Com treballau les col·leccions?

— Vaig fent. Vaig, mir, cerc teles per internet i em passeig pels mercats de vell i agaf el que m’agrada. No hi ha una premeditació. És bastant anàrquic. I tenc patrons que igual fa deu anys que els faig, però que són coses que fa deu anys que es podien dur i que es podran dur d’aquí a deu més. Mai m’ha interessat gaire la moda del moment. Em consider més modista que dissenyadora. Faig disseny perquè n’he de fer, però m’agrada més la idea d’una roba que puguis dur durant vint anys, que sigui atemporal.

Res a veure en com funciona el mercat avui dia.

— El món de la moda em sembla una merda. Que hagis d’estrenar roba cada tres dies, posar-te-la un parell de cops i tirar-la, la quantitat de tudadissa que es fa... Un temps s’arreglava la roba perquè duràs. Avui dia, la feina als tallers de costura és sobretot escurçar calçons de Zara o cortines d’Ikea.