Mitos Colom i Eloi Maduell: “En creació digital, tot el que abans et duia setmanes, ara ho fas en segons”

PalmaEloi Maduell (Barcelona, 1975) va ser un dels impulsors del col·lectiu pioner Telenoika. Eren els anys de les raves i els videojockeys, un llenç en blanc on aquest enginyer informàtic va poder desenvolupar una curiositat que ara explora amb Santi Vilanova a Playmodes Studio. Amb una formació més tradicional, Mitos Colom (Palma, 1977) també ha explorat quasi totes les possibilitats de l’art digital, en els darrers anys amb Javi Cadavieco a Dalumen Lab.

Com us vàreu interessar pel videoart?

— E.M. Tota la vida havia volgut ser ornitòleg, ho tenia claríssim. Però un dia vaig anar a l’ArtFutura i ja només volia crear mons digitals i estructures 3D. Quan vaig sortir de la carrera d’Enginyeria Informàtica vaig tirar cap al que m’interessava. Els ordinadors començaven a permetre la manipulació del vídeo en directe, van aparèixer els primers software de VJ, i l’any 2000, per organitzar el festival de vídeo digital VideA, vam crear l’associació cultural Telenoika. Allà es va crear una comunitat i va ser la meva entrada en aquest món.

— M.C. La meva formació va ser més artística. Vaig estudiar art a Salamanca de manera més tradicional i després vaig acabar a Barcelona, l’any 2000, i ja amb ganes de ficar-me de cap a l’estudi de l’art digital. Sempre m’ha interessat treballar amb la imatge. Primer va ser la fotografia, però he explorat tots els mitjans.

Per generació, heu viscut alguns dels avanços tecnològics més radicals que hi ha hagut en el camp de l’art digital.

— E.M. Sí, i fa quatre anys, amb la irrupció de la IA, les coses han tornat a canviar una animalada. És cert que nosaltres vam viure la democratització de l’accés de les eines que et permetien treballar la imatge de manera domèstica, la gent de sobte tenia ordinadors a casa. Tal vegada hi va haver uns anys d’estancament, però ara la IA ha suposat un canvi de paradigma brutal.

— M.C. Els canvis són exponencialment més ràpids, però si ho comparam amb les avantguardes, es veu que l’evolució tecnològica sempre ha marcat l’art. Els artistes s’apropien d’aquestes tecnologies com a mitjans d’expressió.

El dels VJ, en el seu moment, semblava un terreny molt fèrtil i estimulant, potser per la llibertat que donava treballar en un àmbit completament nou i mancat de referents.

— E.M. És veritat que no hi havia gaires referents, perquè va ser una escena que es va desenvolupar en paral·lel a diferents punts del món, a escala global. De fet, quan vaig començar no tenia ni referents artístics i m’agradava aquesta llibertat. A partir d’aquí es comencen a establir estètiques, es van solidificant maneres de treballar. Va ser un moviment superinteressant. La dels VJ sempre ha sigut una escena molt oberta, amb molta voluntat d’ajuntar-se i compartir.

— M.C. Jo hi vaig arribar un poc de manera espontània. De fet, record que quan era a Salamanca vaig formar part d’un col·lectiu que fèiem performances artístiques manipulant diapositives a mà i les projectàvem a festes d’electrònica. També vaig viure el naixement dels primers software per fer visuals i al principi em feia un poc de respecte. El que abans et duia tres setmanes, ara ho pots fer en segons. Però el que sempre m’ha agradat i encara avui dia m’apassiona és compondre en directe perquè em permet generar una sèrie de collages imprevists, condicionats per la música.

— E.M. En el cas del treball dels VJ, és una creació que fas en directe, absolutament efímera, que no té gens d’interès fora d’aquell moment.

Pensau que el videoart té la consideració que mereix?

— E.M. L’art digital continua sent difícil de col·leccionar i això també en condiciona la consideració pública. Una instal·lació immersiva com l’empaquetes? Per això els NFT van tenir el seu moment àlgid, fins que ara s’ha estabilitzat la febre i ara qui hi vol jugar que hi jugui. Això ens ha duit, com a estudi, a reflexionar molt en la manera en què podem fer feines que es puguin reaprofitar. Fins i tot hem acabat generant arquitectures efímeres on va l’obra a dins, perquè sabem que aquest espai es pot construir a qualsevol lloc del món.

— M.C. Els treballs que hem estat fent amb Dalumen Lab estan molt condicionats per la localització i a mi sempre m’ha interessat estudiar els espais, no sols des d’un punt de vista formal, sinó fins i tot històric. Per altra banda, els artistes digitals estan prenent part de modes com les dels museus immersius, que han començat a sorgir arreu. O les experiències immersives a espais públics. Vull dir que l’art digital, a través d’altres canals potser més populars, també arriba al gran públic.

— E.M. I a la gent li agrada! Encara estam meravellats amb la imatge amb moviment.

Recomanen

Quatre referents en el món del videoart