Creadors que, des dels anys 60, ja alertaven de la massificació

Palma“Miris on miris una plaga d’estrangers (...) Han pagat s’entrada, som animalets d’un zoo / si tengués una metralladora per dir-ho…”. Aquests versos són part de ‘Posidònia’, un dels temes del disc Atlantis, de Joan Miquel Oliver. I són un dels nombrosos exemples de com les conseqüències del turisme massiu han penetrat la cultura feta a les Illes en els darrers anys, així com demostren novel·les com Contra el món, de Pere Antoni Pons, Les cendres a la piscina, de Laura Gost, i Ràbia, de Sebastià Alzamora; àlbums com Folk Souvenir, de Joana Gomila i Laia Vallès –autores també de l’himne generacional ‘Jota dels hereus’– i Nostàlgia airlines, de Maria Jaume, i també gran part de l’obra d’artistes com Lluïsa Febrer i Bel Fullana.

Però aquest no és un posicionament recent entre els creadors: ja fa anys, de fet, fa dècades, que pintors, músics i escriptors illencs alertaven, i fins i tot predeien, la saturació que pateixen les Balears en l’actualitat. I molts ho varen fer en moments en què l’ombra més petita que podia conduir al dubte sobre el model turístic era, o bé un tema tabú, o bé una opinió qualificada de radical.

1987

“Hi ha massa guiris i vull sortir d’aquí”

Fa només uns dies el periodista i col·laborador de l’ARA Balears Antoni Janer compartia a xarxes la lletra de ‘Jo tenia una caseta a Mallorca’, un dels temes del grup manacorí Ocults, inclòs al disc Pa amb oli nacional, de l’any 1990. “Un dia vengueren mil forasters / començaren a construir mil hotels / i venga caixons quadrats de cap al cel / i venga tuberies de merda cap a la mar”, s’hi deia abans de repetir: “Ja està bé, ja està bé, ja està bé, ja basta”. Uns anys abans, però, al primer àlbum que publicà la banda manacorina, ja s’hi incloïa un altre tema almenys igual de revelador: a Vacances en es sol cantaven que “ells arriben amb avió sense aturar / abans a l’estiu, ara ja és tot l’any (...) / hi ha massa guiris i vull sortir d’aquí”. Era l’any 1987 i en quedaven trenta exactes perquè el Govern presidit per Francina Armengol, amb l’ecosobiranista Biel Barceló de conseller de Turisme, impulsàs la campanya Better in winter per “ampliar la temporada turística” i “descongestionar l’estiu”, segons la nota de premsa amb què la van presentar.

“Jo vaig viure com una platja que era absolutament verge, com ho era la Coma, que en molt poc temps va quedar plena de caixons i d’hotels i… Tot el que jo havia conegut, aquella platja verge i bellíssima, on em duia mon pare amb la moto a menjar un bocí de síndria, va desaparèixer en quatre o cinc anys, de manera radical”, explica Antoni Nicolau, cantant i lletrista d’Ocults, banda que inicialment duia el nom en castellà. “Al final, la història del grup és també la història del redescobriment i la revalorització de la nostra identitat, que vàrem haver de sortir a cercar-la perquè no havíem estat educats en aquest sentit. Érem fills d’una identitat trepitjada i dominada per l’autoodi”, afegeix. I subratlla que aquesta qüestió ha estat present a tota la trajectòria del grup, com constaten altres temes més explícits com el ‘No venguis sa terra’ dins el seu penúltim disc, Això va així, publicat el 2007, amb una tonada que llançava el següent missatge: “A una gent estranya que mos envaeix / no venguis sa terra per quatre doblers”. Nicolau es troba en aquests moments preparant nous temes en solitari que, adverteix, també tractaran totes aquestes qüestions.

1978

“No vingueu de vacances a Mallorca”

També en l’àmbit de la pintura hi ha hagut diversos crits d’atenció amb relació al model turístic, molts vinculats al Taller Llunàtic. Un dels més emblemàtics és un dels exemplars de la mítica publicació Neon de suro que va formar part d’una mostra que es va fer a la ciutat de Lund, a Suïssa. Publicat l’any 1978, estava dedicat íntegrament al turisme. Ja a la portada, signada per Tomeu Cabot, s’hi observa una il·lustració clara i contundent, amb elements fàl·lics i bèl·lics, acompanyada per la llegenda “It’s better in fiction”. A l’interior, a més de contribucions de Mariscal o Miquel Barceló, entre d’altres, hi apareix tota una sèrie de retrats d’un grapat de persones, caracteritzades de maneres molt diverses, que repeteixen en diferents idiomes la frase “per favor, no vingueu de vacances a Mallorca”. L’autor, l’artista Andreu Terrades, qui era també un dels impulsors de la revista, ho recorda: “No és que no volguéssim turisme, sinó que reivindicàvem una idea de turisme moderat”. Diu que cercaven “la preservació dels aborígens, per dir-ho d’alguna manera, i no la seva extinció”.

Assegut al seu estudi del centre de Palma, des d’on se sent, cada certa estona, la botzina d’un tren de Sóller que cada vegada passa més ple, rememora els finals dels anys 70 com un moment en què hi havia “una enorme conscienciació amb relació a la identitat, no només de llengua sinó també de territori”. “Quan es va voler urbanitzar la Dragonera hi va haver una gran reacció. I, com aquesta, n’hi va haver moltes altres… Les construccions, les autopistes... la gent es mobilitzava davant això”, explica. “Però jo no m’ho hauria pensat mai que arribaríem on som. Em pensava que hi hauria més moderació, més control”, afegeix. Davant l’amenaça de construir a la Dragonera, Terrades realitzà una sèrie d’il·lustracions titulades Breviari masoquista per a una castració col·lectiva a una illa capolada.

Tanmateix, l’artista assenyala algunes dades significatives, com la rebuda al turista un milió –“que es feia al setembre o a l’octubre; ara l’hauríem de fer dues setmanes després de començar l’any”– o la inauguració de l’hotel número mil, l’hotel de Mar d’Illetes –“i ara quants n’hi ha? Trenta mil?”– com a mostra del canvi que ha pres una realitat que ja el preocupava fa més de quaranta anys. Era el 1976 quan Andreu Terrades va recórrer la distància que separa l’aeroport de Son Sant Joan del centre de Palma i en va fer una sèrie d’il·lustracions titulada Palma 9 Kms on reflexionava sobre els elements que s’anava trobant pel camí, com els senyals de trànsit que delimitaven el comportament dels vehicles i els “monstres” com els autocars d’Eurotours. “El que fèiem era intentar remoure consciències i ens pensàvem que tindria sentit haver-ho fet”, es lamenta, si bé confia que “tanmateix, sempre hi ha una mica d’esperança al final de tot”.

1968

“¡’Very’ merda! I tot per fer diners”

Per altra banda, fa més de 50 anys que nombrosos autors han deixat constància a tota mena d’obres literàries dels perills que implicava aquell nou model de món que, en principi, no havia de ser ni discutit ni qüestionat perquè era, suposadament, millor que l’anterior. Les cançons de Bonet de Sant Pere glosant les belleses de Mallorca havien donat pas a la tonada del gran èxit de Los Mismos, El Puente, on celebraven la hipotètica construcció d’un pont per poder arribar a l’illa en vehicle particular. Això era quan dos joves de vint-i-pocs anys donaren el tret de sortida a tota una generació d’escriptors amb les seves primeres novel·les: els 39º a l’ombra, d’Antònia Vicens i Els carnissers, de Guillem Frontera, publicades ambdues a finals dels anys 60.

A les pàgines inicials d’aquest darrer llibre ja es llegeix que “han sacrificat na Magdalena, i l’han convertida en una mòmia que tot el sant dia fot el ridícul davant quatre estrangers bajanots, dient “typical spanish”, “typical Majorca”, “very very, mucho very”... i Very merda! I tot per fer diners”. Precisament, fa només unes setmanes que Frontera, quan va rebre el premi Toni Catany ARA Balears de Cultura, lamentava en aquestes mateixes pàgines que “mai una societat no havia estat tan sorda a les advertències de la seva intel·lectualitat”. Ho deia en relació amb la massificació, i és que foren nombrosos els intel·lectuals que ho assenyalaren en diferents moments del segle XX. Ho va fer, per exemple, l’erudit Joan Mascaró i Fornés, qui en una de les cartes enviades al financer Joan March l’any 1963 li demanava: “Ha pensat en la destrucció de les platges i arenals de Mallorca amb el superturisme? Això és terrible per als que estimam Mallorca”.

També Llorenç Villalonga en deixà testimoni, del procés irreversible a què s’havia sotmès l’illa, sovint amb la ironia com a manera d’expressar-se. Va ser el cas de la distopia que publicà a principis dels 70, i que ha estat recuperada recentment per Adia Edicions, Andrea Víctrix, on “la ciutat de Mallorca ja no es diu així sinó Club Turista de la Mediterrània o, en llenguatge corrent, Turclub, que els esnobs pronunciaven Turcloef”. I és que l’humor ha estat també una de les maneres més emprades pels creadors a l’hora de denunciar l’explotació turística de les Balears.

1988

“Llogar per un mes un talaiot”

Era a finals dels 80 quan el periodista Carlos Garrido i el músic Raphel Pherrer posaren en marxa Mallorcatur, un projecte de musical que derivà en un àlbum reeditat ara fa vint anys, on es reimaginaven la història de Mallorca des de la pràctica turística amb temes com Talaiot, on els primers pobladors de l’illa s’avançaven al lloguer turístic amb frases com “llogar per un mes un talaiot, que curtes se fan sempre les vacances”, o Hamburguer Road, on cantaven que “el guiri és feliç quan no en fot ni brot / el lloc on es troba li dona igual / la seva consideració és internacional / el guiri és una màquina de turoperador”. Només uns anys després, el 1994, Ossifar publicaria el seu cèlebre Vacasiones a Mallorca: “Cada día es fiesta a Mallorca / Cada noche suran sobre el mar / ses merdetes que hasen a la playa / aquests putos hooligans”.