Cris Juanico: "A l’estiu els menorquins ens amaguem sota les pedres"

BarcelonaCris Juanico (Ciutadella, 1967) aboca respecte i estimació a Cançons de Xerxa (RGB, 2023), un disc-llibre dedicat als poemes de Joan F. López Casasnovas (1952-2022), Pere Xerxa per a la poesia. Baix, percussió tradicional i guitarra acústica són la xarxa damunt la qual Juanico canta les paraules del poeta, i així ho farà aquest divendres 22 de març al Casinet d'Hostafrancs de Barcelona, dins de la programació del festival Barnasants.

¿La teva relació amb la música és ara més natural que fa uns anys?

— Sí, des del moment que em prenc la música com un ofici, i no tant com una obligació. L'ofici vol dir que saps que per fer certes coses ho has de fer de tal manera.

¿La idea de fer el disc Cançons de Xerxa és posterior a la mort del Joan?

— Sí. En Joan mor el 19 de juliol del 2022, d'una manera molt sobtada, amb una malaltia diagnosticada a principis de juny. A finals de maig havíem fet un una presentació d'un llibre de fotografia sobre les festes de Sant Joan. L'endemà el vam veure a la VaDllibres, la llibreria que portem amb la Dolors [Boatella] a Ciutadella, i ens va dir que estava cansat, que havia d'anar al metge.

¿Et va costar molt decidir fer un projecte sobre la seva poesia?

— No, perquè al cap d'un mes de la seva mort es va fer una trobada a les Pedreres de Lithica, que és un espai recuperat on es fa activitat cultural. Va ser un acte civil amb música, poesia, lectures d'alumnes. I la seva viuda, la Mercè, va dir que miressin que el seu llegat no quedés en l'oblit. És una cosa òbvia, però me'n vaig anar amb el cap creuat, pensant què hi podria fer.

Tu l'havies conegut de molt jove, oi?

— Sí, l'havia tingut de professor a l'institut, i després havíem recuperat la connexió, sobretot des que teníem la llibreria amb la Dolors. La seva mare vivia al costat i cada dos dies ell apareixia per la llibreria. Era molt actiu, i participava en moltes activitats culturals, perquè era una persona autoritzada i amb prou coneixement i veu. Ell sempre havia sigut una persona molt discreta, i vaig pensar quina mena d'homenatge podia fer perquè el seu llegat no s’oblidi. En Joan havia editat quatre llibres, l'últim del 2015, i vaig pensar que estaria bé fer un recull de poesies, buscar-ne i mirar si podia trobar-ne algunes d'inèdites. I abordar-ho des del meu llenguatge, la música, per fer que la seva obra pogués ser una miqueta més coneguda. Això és el que vaig fer.

En els poemes que has triat per al disc el mar és molt important.

— Sí, és que en Joan parla molt del mar. Parla de coses molt mundanes: explica ruptures, relacions amoroses, descriu Menorca, i a més a més amb un llenguatge molt mariner. Utilitza aquest vocabulari que potser és enllà des de fot segles, com ara les xarxes de ròssec, per parlar de la buidor quan trenques amb una persona que t'estimes. I alhora parla de l'entorn, de la part física de l’illa i de tota l'aura tel·lúrica de l’illa com a entitat.

¿La seva Menorca i la teva s'assemblen?

— S'assemblen molt, em sento molt identificat amb la seva mirada, però ell hi posa millors paraules que jo. Ja m'agradaria tenir aquesta facilitat per dir les coses. Era un enamorat de la paraula.

¿Et va imposar molt respecte posar música a les seves paraules?

— Sempre parteixo del pop-rock, d'unes estructures populars. Però aquesta vegada m'he tirat una miqueta més cap a l'arrel que el que faig habitualment. I m'hi han portat les mateixes poesies. El projecte ha trigat una mica perquè hem anat treballant una trentena de poemes inèdits, a més de tot el que tenia editat. Ara s'està fent una feina de recopilació amb la idea de fer-ne una antologia, però tardaran uns anys a fer-la perquè s'han trobat amb dos garatges plens de caixes de coses: tot el que escrivia ho imprimia.

¿I hi haurà recursos per inventariar tot això?

— No ho sé. Seria molt interessant que una entitat com l'Institut Menorquí d'Estudis hi dediqués el que cal per poder-ho fer.

Has decidit gairebé fer un disc polifònic, en el sentit que hi ha moltes veus, a part de la teva: Llunes Brunes, Francesc Pons, Rita Barber, Dolors Boatella, Sergi Cleofé, Maria Ruidavets...

— Sí, i ho he fet per un motiu molt concret: en Joan creia en la importància de les persones, però no en l'individualisme. Estava molt compromès amb la cultura, però defugia la cultura institucional. Ell creia molt més en la cultura cívica, el carrer, les associacions, el col·lectiu... Per això vaig pensar que estaria molt bé que fos un disc més coral, amb més veus a part de la meva, i que fossin veus de diferents generacions. I amb un nucli instrumental de percussió, baix i guitarra que fa de xarxa.

M'ha sorprès una de les cançons, Qui em crida des del carrer, perquè té un caminar com de blues, que és molt diferent de les altres.

— Correcte. De fet, vaig voler fer un blues, però també volia que hi hagués un instrument de tall molt tradicional com el llaüt, i a més a més amb un llaütista com el Toni Pastor. Comença com un blues i després es transforma en un ball de bot.

Abans parlaves de la llibreria VaDllibres. Com va el projecte?

— Bé. La llibreria és un projecte que l'engeguem fa quatre anys i mig, aproximadament. Coneixíem la llibreria i la gent que la portava abans, i amb la Dolors vam creure que seria un bon pal de paller per a diferents projectes. La veritat és que n'estem contents; tot i ser una llibreria molt modesta, s'hi fa molta activitat cultural relacionada sempre amb la literatura. Parlem de temes d'actualitat, com ara l'ecologisme, el feminisme, la sostenibilitat. Creiem que una illa com Menorca també es mereix i necessita que se'n parli, d'aquestes coses, perquè si bades... Aquest estiu ens haurem d'amagar no sé on. Als concerts fora de l'illa en faig broma, però és real. Demano: "Heu anat a Menorca?" I quan em diuen que sí, pregunto: "Qui no ha anat a Menorca?" I de 100, només quatre mans s'aixequen. Tothom ha anat a Menorca. "Quan hi aneu, a l'estiu?" I quan em diuen que sí, pregunto: "I quants menorquins heu conegut quan heu anat a Menorca? Quants n'heu vist?" Pocs. Ens amaguem sota les pedres, desapareixem. Per què? Té molt a veure amb el fet que Menorca s'ha anat transformant en una illa de serveis. Passa també a Barcelona i, en general, a l'estat espanyol, que ara som la platja i el xiringuito d'Europa. Així i tot, de la llibreria n'estem contents, crec que és una bona decisió que vam prendre. No ens comprarem cap casa, viurem. Viurem amb dignitat i amb energia, que és com surten projectes com aquest.