Com el crit d’un cor ferit

PalmaLenta, austera i elegant, així va sonar aquesta petita joia del genial Gabriel Fauré, l’autor d’unes músiques a les quals el temps dona dia rere dia més consistència i valor. Una bona prova és aquesta Pavane Op. 50, que inicia el seu recorregut amb una flauta deliciosa i s’hi van afegint l’oboè i el clarinet, de manera que la intensitat va augmentant amb exquisida mesura per l’aportació de l’orquestra de cordes que l’acompanya. Va ser el preludi d’una vetllada que començava molt amunt, que no era una petita aportació al concert com per omplir el programa, per la senzilla raó que no és una peça minúscula, tot i la seva aparent senzillesa instrumental. Tant és així que la composició dedicada a la comtessa Greffulhe, la que Proust va convertir en duquessa de Gremantes a la seva Recherche, inspirà ni més ni menys que Saint Saëns, Ravel i Debussy.

El vespre no podia començar millor per donar pas al següent capítol, com és un Concert per a viola i orquestra, el de Joseph Schubert, en Do major, a càrrec de Sara Ferrández. Un instrument poques vegades protagonista, sobretot si el comparam amb el seu germà petit, tenint en compte que hi ha moltes més composicions per a viola de les que es programen habitualment. Ferrández exhibí solidesa, rere un llarg inici en pianíssim per part de l’orquestra fins a arribar al forte. Aquí comença el diàleg entre la viola i els seus companys de viatge. Subtil Ferrández al lent i candorós adagio del segon moviment. I festa major al tercer, un rondó molt animat que desembocà amb els intensos i sincers aplaudiments de l’Orquestra i del pati de butaques, després de dues cadències de gran intensitat i pulcritud superba. La Suite núm. 1 de Johann Sebastian Bachva ser la recompensa.

Tot a punt per a la Simfonia núm. 1 en re major, Tità, indiscutible capcurucull del concert, que no va decebre en absolut. Mielgo, amb Paçalin Pavaci com a concertino, va optar per la primera versió que Mahler va escriure. És a dir, amb els cinc moviments, inclòs el que el mateix compositor havia eliminat a la seva presentació a Berlín l’any 1896, vuit anys després de la seva estrena a Budapest. Era el segon, anomenat Blumine, que la Simfònica, reforçada per alguns membres de l’Acadèmia, ens va oferir, amb el metall atapeït com cal i amb la percussió fent l’ullastre esbrancat per aconseguir tot el seu fragor. La Tità sonà amb tots els seus additaments i influències, des de part de les seves cançons fins al reconegut Frere Jacques, amb el qual s’inicia la Marxa fúnebre del quart moviment. Tempestuós i agitat diu la partitura, referida al cinquè moviment. Una explosió de sons i colors amb els metalls a tot volum, els platets, el bombo, els timbals i la corda acompanyant amb un pizzicato. Com el crit d’un cor ferit, deia Mahler. Així va ser. Ningú no va sortir sense la satisfacció al rostre d’haver viscut un altre moment per no oblidar.