Sílvia Pérez Cruz, la cara B sempre és millor

Sílvia Pérez Cruz

Festival de Cap Roig. Calella de Palafrugell. 17 d'agost

Els amants dels vinils saben que el format single, el disc petit de 7 polzades, pot donar moltes alegries inesperades. Si a la cara A acostuma a haver-hi la cançó destinada a ser la més popular, la cara B se sol reservar per a aquells temes menys accessibles o els que no van passar el tall per formar part d’un elapé, perquè eren estranys o diferents. De fet, molts artistes han utilitzat la cara B per sortir del guió, com un reducte de llibertat. I precisament Sílvia Pérez Cruz, que va actuar dimarts a la nit al Festival de Cap Roig amb totes les entrades venudes, va defensar amb solidesa aquesta llibertat volguda acompanyada per la Farsa Circus Band, un quintet format ad hoc que li permet explorar aquests altres camins, de la improvisació jazzística a les melodies difícils d’apamar. I ho va posar difícil a qui intenti descriure’ls amb paraules.

Presentava Farsa (género impossible) (Universal, 2020), un disc farcit de peces compostes amb i per a altres disciplines artístiques, com la dansa, la pintura, el teatre i el cinema, i que ara ha adaptat per al directe amb nous arranjaments. Gairebé el va interpretar sencer, sense espai per a gaire res més i al llarg de dues hores. “Avui no, avui aquesta no la farem”, replicava Sílvia Pérez Cruz amb simpatia, però amb contundència, cada vegada que un espectador li reclamava que se saltés el guió per encabir-hi alguna de les seves peces més conegudes. Sense dubte no era el concert que una part de la concurrència augurava, però ¿per què cal escoltar sempre la cara A quan a la B s’hi poden descobrir coses noves?

Com és habitual, la seva capacitat vocal va brillar, especialment en els moments més despullats –com a Intemperie, amb només veu i percussió, o a l'havanera El seductor–, però també va saber fusionar-se amb la banda i fins i tot posar filtres i efectes a la veu, com a l’obscur tango Tres locuras i a la barroca Par coeur, desconstuir The sound of silence (Simon & Garfunkel) i musicar el poema de Silva Plath Fatherless com si fos la banda sonora d’un musical underground. I amb els músics multiplicant-se com una orquestra i entreteixint melodies i ritmes amb una facilitat màgica, també va ser bolerista a Estimat i es va deixar inspirar (potser) per Björk a The womb. "És un plaer que aquests músics hagin volgut jugar amb mi", explicava la cantant empordanesa. Es referia a Marco Mezquida (piano), Aleix Tobias (percussió), Alfred Artigas (guitarres), Bori Albero (contrabaix) i Carlos Montfort (violí), que van fer fàcil aquest viatge sempre valent i inesperat per la cara B.