La crítica cultural, en perill d’extinció a les Balears

PalmaHi va haver un temps, i no fa tant, en què existia un ampli teixit crític en el sector cultural de les Illes Balears. De moltes de les exposicions que s’inauguraven, dels discos que s’editaven, de les estrenes cinematogràfiques que arribaven a les Illes i de les obres de teatre que s’hi estrenaven se’n publicaven ressenyes on els experts les analitzaven i en feien una valoració raonada. També dels concerts, dels espectacles de dansa i de gairebé totes les propostes culturals més significatives.

Tot això, però, ha canviat de manera radical en poc més d’una dècada. Avui dia aquest teixit crític s’ha vist reduït fins a ocupar una parcel·la molt limitada, gairebé testimonial, en alguns mitjans, cosa que té també conseqüències en l’àmbit de la creació i en el del coneixement. Sovint eren els experts en art que exercien de crítics els que dotaven de contingut teòric els catàlegs de les exposicions, ara gairebé inexistents. També era l’opinió d’alguns crítics la que servia per orientar la programació de diferents espais escènics. Quins són els motius per a la pràctica desaparició de la crítica entesa com una anàlisi i opinió fonamentada i enraonada des del coneixement?

Entre els factors que han contribuït a la progressiva desaparició d’aquesta figura històricament essencial en el sector cultural n’hi ha un que destaquen pràcticament tots els professionals consultats: l’aparició de les xarxes socials. “L’espai per a la crítica és minso, i això que un temps era fonamental, i crec que té a veure amb el fet que tothom té més informació de la que vol i de la que necessita quan entra a internet. I ara sembla que qualsevol que emeti una opinió ja és un crític, com passa al futbol, que tots els espectadors se senten entrenadors”. Qui així ho valora és Josep Antoni Mendiola, col·laborador de l’ARA Balears que ha signat més de 6.000 crítiques d’arts escèniques, música i cinema en els més de quaranta anys que fa que s’hi dedica. Entre elles, en va escriure una sobre l’estrena mundial, l’any 1986, d’El Mikado de Dagoll Dagom a l’Auditòrium de Palma –“el crític d’El País era Joan de Sagarra i el director del Diario de Mallorca, on jo publicava, em va fer saber que tots dos havíem posat el mateix”. O una altra sobre Blade Runner, pel·lícula estrenada l’any 1982: “Vaig posar que el final no m’havia convençut i un lector em va escriure per dir-me que no tenia sensibilitat i que no havia entès res. Anys després Ridley Scott en va estrenar una nova versió, canviant aquell final melós i incongruent… Era com si m’hagués donat la raó”, comparteix entre rialles.

Objectivar el gust

La tasca dels crítics, en tot cas, no es redueix només a traslladar una opinió subjectiva, que també, sinó que es tracta sobretot de proporcionar un context i unes coordenades que permetin ubicar l’obra, i també l’autor, mentre estripa els principals elements que la formen. Com deia T. S. Eliot a un dels seus assajos més coneguts, La tradició i el talent individual, “ni cap poeta ni cap artista posseeix la totalitat del seu significat”. I, per tant, la funció del crític s’entén també com una contribució en aquesta recerca de la totalitat dels significats, a més de servir de guia per als espectadors, lectors o visitants de les galeries d’art. La seva absència “pot implicar la pèrdua de la potencialitat reflexiva de l’art, reduint-lo a un objecte de consum i, per tant, desactivant-lo”, en paraules de Laura Torres, investigadora i col·laboradora del grup de recerca en Literatura Contemporània de la UIB.

“El que ha de fer un crític és intentar objectivar al màxim el seu gust, perquè no es pot reduir tot a si t’agrada o no t’agrada una cosa”, afirma Jesús Revelles, professor de Teoria de la Literatura del departament de Filologia Catalana de la UIB, qui afegeix que “de la mateixa manera que cada llibreria genera un tipus de lectors, els crítics generen confiances en els que els segueixen”.

Per a Revelles és també fonamental la influència d’internet en el canvi de paradigma, especialment en la manera com els joves d’arreu del món s’acosten a la cultura. “Ara el que fan és reaccionar davant les coses. Ja no juguen a videoconsoles, veuen com altra gent hi juga través de YouTube. I això afecta en la manera com es reben pel·lícules, llibres o discos: ja no existeix la calma que exigeixen determinades reflexions. Tot és reacció instantània”, assegura.

La precarietat als mitjans

Tanmateix, en els darrers anys no només ha canviat com es rep l’oferta cultural, sinó que la mateixa producció ha viscut alteracions importants que tenen també conseqüències en el desenvolupament d’una xarxa de perspectiva crítica. En l’àmbit literari, per exemple, la sobreproducció actual dificulta que es puguin generar debats i converses al voltant de les obres publicades, una de les funcions essencials de la crítica. Segons dades de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, l’any 2023 es varen editar més de 57.000 títols a l’estat espanyol. Aquesta allau de publicacions editorials té també el seu reflex en els sectors musical i cinematogràfic, i d’alguna manera també s’ha traslladat a les programacions teatrals.

Ho sap bé Javier Matesanz, impulsor de la revista FanCine que continua compartint les seves ressenyes, entre d’altres, al portal FanCultura. “Si una obra de teatre la fan només dos dies i una pel·lícula només aguanta una setmana en cartellera, quin sentit té publicar la crítica quan ja no pots anar a veure-la?”, es demana. Això sí, Matesanz no dubta a posar el focus en certes dinàmiques adquirides a la premsa local com un dels principals inconvenients a l’hora de reconèixer el valor de la crítica a les Balears. “N’hi ha que han deixat la crítica completament abandonada. No és que no en publiquin, és que quan ho fan, ho fan malament. No respecten els terminis, no s’hi concedeix prou espai… Les empren per pura inèrcia, perquè és una secció que hi ha estat tota la vida, però no pretenen que tinguin ni una funció ni una raó de ser”, argumenta. “I acabam amb articles on una persona que no ha vist una pel·lícula te la recomana perquè coneix l’actor o perquè el director va guanyar un Oscar amb una altra. Això no és una crítica, és promoció o informació, però crítica no”, sentencia.

L’increment de la precarietat als mitjans de comunicació locals va ser un dels motius pels quals Georgina Sas, una de les referents quant a crítica d’art a les Balears, va deixar de publicar i compartir ressenyes a diferents mitjans. “De cop em vaig trobar que després de vuit anys d’escriure crítiques cobrava pitjor que al principi, així que per dignitat ho vaig deixar”, relata. “I això per no parlar de quan em varen oferir col·laborar a un programa de ràdio sense cap mena de remuneració. Jo ja feia un temps que col·laborava amb Noemí Garcies al Tassa i mitja d’IB3 Ràdio i em varen oferir fer una secció sense cobrar a La Ser Mallorca. Evidentment vaig dir que no. Per què hem de treballar de franc, si som professionals que oferim els nostres serveis?”, afegeix Sas.

Reconeix aquesta crítica que troba a faltar el panorama artístic mallorquí de principis dels anys 2000. “Semblava mentida que a una illa hi poguessin passar tantes coses. Les galeries canviaven cada mes d’exposició i hi havia trobades habituals amb la gent del sector. I això generava tot un moviment que es va anar diluint. Per mi una passa important en aquest canvi va ser la desaparició de la galeria Ferran Cano, que era un dels epicentres d’aquest ambient. Ara bé, el canvi de model no només va afectar les galeries, també els col·leccionistes, comissaris i tots els professionals al voltant. Si ara el que tenim són galeries d’estrangers que el que volen és vendre quadres que facin conjunt amb els sofàs de gent que està disposada a pagar molts doblers… Quin circuit hi pot haver, al voltant d’això?”, reflexiona.

Aprovació o opinió?

En tot cas, no es pot deixar de banda que les limitacions del sector cultural illenc tampoc han afavorit l’existència d’una consciència crítica. Qualsevol que hagi escrit i publicat un grapat de ressenyes atresora qualque batalleta relacionada amb queixes rebudes de part de l’autor de l’obra que s’havia ressenyat, o almanco així ho fan els que han gosat no caure en la temptació de ser complaents o estèrils a les seves crítiques en benefici de les seves relacions personals. “Aquí ens coneixem tots” és una frase que s’ha fet servir sovint per frenar o bé l’escriptura o bé la publicació de nombrosos textos a l’Arxipèlag.

“La pregunta seria: hi ha hagut mai crítica cultural consistent? Comptada! I manco ara, en temps d’escàs pensament crític i d’homogeneïtzació”, sosté Celestí Oliver, un dels fundadors del portal 40Putes. “Passam un guster de fer sang i criticar el veïnat, però, per contra, la crítica cultural sempre és i ha estat condescendent, no fos cosa perdéssim res, cap salutació o cap oportunitat, i així anam”, assegura qui va ser un dels responsables de la desapareguda plataforma de crítica i actualitat musical.

“Viure en un territori petit i aïllat, on tothom es coneix o transita pels mateixos ambients, dificulta la creació d’un periodisme cultural crític: el comentari professional s’interpreta, sovint, com un atac personal”, valora un altre dels fundadors de 40Putes, l’historiador Tomeu Canyelles. “És cert que hi ha molts d’artistes que anteposen l’aprovació a l’opinió. I això pot derivar en correus incendiaris, missatges deixant-te com un drap brut, fins i tot alguna carta escrita de puny i lletra... Jo record haver publicat la crítica negativa del disc d’un cantautor mallorquí que, l’endemà, em telefonà. Ni sé d’on va treure el meu telèfon. Em tingué mitja hora al telèfon, pràcticament fora de si, acusant-me ‘d’anar en contra de la cultura’ i que era ‘una deslleialtat’ fer això als creadors illencs”, rememora. “No crec que amb 40Putes fóssim model de res”, afegeix, “però sí que vàrem intentar ser fidels a la màxima periodística que diu que si critiques és perquè t’importa”.