La bella embriaguesa de Roger Mas i Maria Cabrera

Roger Mas i Maria Cabrera

Festival Clàssics. Teatre Romea. 27 d'octubre

Per ser més precisos, allò va ser cosa de tres. De Maria Cabrera, la poeta de la mida justa de l’esglai. De Roger Mas, el cantautor que no toca vores. I del teclista Xavier Guitó, el còmplice necessari per tirar endavant l’espectacle La bellesa al·lucinada, programat pel Festival Clàssics al Teatre Romea. Posar-los a tots tres dalt de l’escenari és un encert extraordinari, i encara més embolicar-los en un projecte de paraules i música, combinació de poemes dits, textos recitats i cançons. I tot plegat seguint els temps de l’embriaguesa. L’inici va ser potser massa seriós, amb Cabrera massa pendent dels versos de Foix, Blanca Llum Vidal i Verdaguer. La poesia aliena lligava curt la poeta. I aleshores Mas, que ja havia cantat Llums de colors, va servir tres copes de vi. No calia ni fer-ne un tast: la sola presència de l’esperit va amarar de swing la veu de Cabrera mentre detallava les notes excursionistes de Verdaguer, aquella exaltació paisatgística de boletaire, en el sentit més ampli de la paraula.

El vi, o la presència del vi, va ser el desllorigador. De sobte un somriure murri penjava dels llavis de Mas, que de tant en tant buscava Guitó amb la mirada per assegurar-se que tots dos eren allà on tocava. Quan la situació estava agafant color i calor, el trio al·lucinat va fer mutis deixant que sonés en la foscor un enregistrament de La senyora dels guants vermells, la rapsòdia del Cony Còsmic i el 600 sense rodes. ¿Era la manera de Mas-Cabrera-Guitó de convidar la platea a al·lucinar pel seu compte? Potser sí, perquè quan van tornar a l’escenari la poeta va enlairar la metzina narcòtica de L’estremiment de les dàlies, una de les joies de La ciutat cansada, el poemari amb què Cabrera va guanyar el premi Carles Riba el 2016. Arribats a aquesta fase de l’embriaguesa, tot fluïa. Ara Roger Mas doblava veus i registres per cantar el Goethe d’ El rei dels verns, ara Xavier Guitó jugava amb textures de club de jazz per gronxar la donzella Soleiada de Maragall, que tota ella era “claror contra claror”. I després Maria Cabrera recitava I vaig ser un nen, més versos propis dits amb la naturalitat de qui explica les coses per als amics.

Allò ja era un punt culminant, però tot seguit n’hi va haver d’altres. El primer, l’ Oda a Francesc Pujols de Mas. El segon, un fragment de L’arrencacors de Boris Vian explicat per una Cabrera transmutada en narradora d’una altra dimensió. I davant, una platea bocabadada, contenta de poder riure i de poder ovacionar el trio quan el viatge va acabar amb la Flor negra de Rodoreda.