El millor Pixar dels últims anys carrega contra el trumpisme

A nivell temàtic, Pixar no ha deixat mai d’invocar el contrast entre el valor de la memòria (a la manera de Proust) i la inexorabilitat del pas del temps (en clau d'iniciació sentimental). Elemental, la nova perla de la factoria del flexo, no es desmarca d’aquest patró. D’una banda, construeix un relat de transmissió intergeneracional en què els valors tradicionals d’una família d’immigrants xoquen amb els anhels de realització d’una noia. D’altra banda, Elemental posa el focus en un territori menys transitat per Pixar: el relat romàntic. El director Peter Sohn (americà de pares coreans) i el seu equip de guionistes (que inclou Brenda Hsueh, d’ascendència xinesa) fan una feina notable combinant les històries de La feréstega domada de Shakespeare i d’Endevina qui ve a sopar, la pel·lícula de Stanley Kramer. I és que, petit detall, la noia està feta de foc i el noi d’aigua.

Com acostumen a fer els seus nostàlgics personatges, a Elemental Pixar viatja a la recerca del temps perdut. Concretament, a aquells anys no tan llunyans en què títols com WALL·E o Del revés imbricaven exemplarment el barroquisme digital i una emotivitat gens carrinclona. També d’aquella època és Up, que Pixar recupera al curtmetratge que acompanya a Elemental, La cita de Carl, en què l’avi aventurer es debat entre la memòria de la seva dona morta i l’esperança d’un nou amor (de nou, el xoc entre passat i futur). A Elemental, contemplar l'univers de criatures pertanyents als quatre elements bàsics resulta un espectacle sensacional, fins i tot quan el relat no para de subratllar la celebració del diàleg entre ètnies i cultures. Un missatge valuós i oportú, sobretot en temps de trumpisme, que no pot ocultar el cant patriòtic a uns Estats Units entesos com a gran terra d’oportunitats.