Lletania de Les Impuxibles per alliberar el cos de les dones

'FAM'

Festival Grec. Mercat de les Flors (Sala Ovidi Montllor). 7 de juliol del 2021

Es titula FAM però podria haver-se titulat Rèquiem, una paraula i una idea que es repeteix al llarg de l'espectacle amb la tenacitat del martell piló, amb la constància de la campana que repica. Un rèquiem pels cossos que no per les ànimes. Un rèquiem per la idoneïtat, pels cànons de bellesa, per la norma en una nova i compromesa creació de Les Impuxibles que convida a alliberar els cossos de la pressió social i reivindica un món divers perquè cada cos és divers. Com ho són els de les sis intèrprets d’aquest magnífic espectacle que tot barrejant música, dansa i paraula s’erigeix en una llarga i profunda lletania.

Una lletania compromesa amb canviar els esquemes socials sobre el cos, sobre la sexualitat, sobre l’envelliment, sobre el racisme, sobre aquells que es veuen com a diferents pel color de la pell, pel pes del seu cos o pels problemes físics que puguin patir. I ho fa amb pinzellades sobre la biografia corporal de les intèrprets. La companyia, doncs, és heterogènia en gairebé tot. Kathy Sey, cantant i actriu negra membre del grup The Sey Sisters; Laila White, ballarina, coreògrafa i fotògrafa que va néixer al camp de refugiats de Tindouf (Algèria), on va patir la poliomielitis i que per això balla amb crosses; Helena Gispert, ballarina que va debutar professionalment justament amb Les Impuxibles a Painball; Sandra Pujol, actriu, i, esclar, les germanes Peya. Clara Peya al bell mig de l’escenari davant els teclats creant un sense fi d’atmosferes sonores des del so més electrònic fins a la puresa del solo de piano, i Ariadna Peya, ballarina i coreògrafa de l’espectacle que juntament amb Helena Gispert ens ofereix un potent i vistós duo a les acaballes de la funció. Com passa en les lletanies, hi ha en la funció una certa repetició del concepte motor de la proposta en els, d'altra part, potents textos de María Velasco que pot resultar redundant però que no afecta el resultat global d’un espectacle que no seria el mateix sense la fraseologia musical d’una inspiradíssima Clara Peya.