Per què 'We are who we are' és una de les millors sèries de l'any?

'We are who we are'

Luca Guadagnino, Paolo Giordano, Francesca Manieri i Sean Conway per a HBO i Sky Atlantic. En emissió a HBO Espanya

Amb la pel·lícula Call me by your name, Luca Guadagnino oferia una nova incursió en l'arc narratiu dels personatges anglosaxons que experimenten en l'entorn mediterrani el despertar d'unes emocions reprimides. En la seva primera sèrie televisiva, We are who we are, dirigida per ell mateix i cocreada amb Paolo Giordano, Francesca Manieri i Sean Conway, l'italià arrenca d'un punt de partida semblant. La sèrie ressegueix les tribulacions emocionals d'un grup de nord-americans establerts temporalment a Itàlia. Però aquí a priori el context se situaria als antípodes del que emmarquen pel·lícules com la protagonitzada per Armie Hammer i Timothée Chalamet. Lluny de residir en una esplèndida vil·la a la Toscana o espai semblant, els protagonistes habiten en una grisa base militar ianqui a Chioggia. I malgrat situar-se a tocar de Venècia, en cap moment s'exploten els encants d'aquesta ciutat i el seu entorn. El vincle dels nord-americans amb l'entorn italià és rutinari i prou ben avingut (malgrat alguna batussa puntual), sense que a priori es generi cap situació de catarsi emocional.

El director del remake de SuspiriaremakeSuspiria, que en els seus films es decanta per generar atmosferes força estilitzades, entre romàntiques i decadents, opta a We are who we are per un benvingut naturalisme. L'insòlit retrat que s'ofereix des de dins d'una base militar amb la seva reproducció prefabricada de tots els llocs comuns de l'imaginari residencial nord-americà, des del centre comercial a l'institut passant pel cinema, resulta un al·licient en si mateix. En lloc de convertir un espai tan connotat en un marc evident d'ocupació imperialista, i un estament com l'exèrcit en l'exemple palmari d'autoritarisme heteropatriarcal, els autors utilitzen aquest context per mostrar com, en ple segle XXI, pel que fa a les identitats, ja no hi ha res obvi.

Al cap i a la fi, el protagonista de la sèrie, en Fraser (Jack Dylan Grazer) és un jove novaiorquès queer fill de la nova comandant, la coronel Sarah (Chloë Sevigny) que arriba a la base amb la seva dona d'origen brasiler, la Maggie (Alice Braga). En Fraser estableix amistat amb la veïna Caitlin (Jordan Kristine Seamón), filla d'un soldat afroamericà trumpista i de la seva dona d'origen nigerià. La sèrie presenta un escenari en què l'orientació sexual ja no és un gran debat per centrar-se en els múltiples matisos i les contradiccions de l'experiència actual de construcció de la pròpia identitat.

Guadagnino es desmarca de les inèrcies de la majoria de ficcions televisives quan prioritza la construcció d'atmosferes emocionals a l'elaboració d'una narrativa clàssica. I confia en els intèrprets per mostrar la vivència adolescent també a través de les gestualitats, de la relació amb el propi cos i amb els dels altres. We are who we are compon una cadència interna a partir de combinar episodis més contemplatius amb altres de més dinàmics. El menys interessant és el penúltim, just aquell en què es recorre a un esclat dramàtic més tradicional per fer avançar la trama. Malgrat la seva estructura atípica, la sèrie conclou amb una mena de final sorpresa que traeix un xic aquesta voluntat d'evitar els llocs comuns. Tot i així, resulta fascinant com s'hi arriba al llarg de l'últim episodi, que funciona com una fantasia en part autoconscient en un paisatge tan poc desgastat com el de la Bolonya màgica, nocturna i porxada. Un final que a la seva manera rellegeix aquella frase mítica del film Pickpocket: per arribar fins a tu, quin camí més estrany he hagut de seguir.