Una mezzo de primera i un contratenor de segona al Palau de la Música

Joyce DiDonato

Palau de la Música. 10 de gener del 2021

Jakub Józef Orliński

Palau de la Música. 11 de gener del 2021

Hem començat el 2021 amb moltes incerteses. Però, sobre el paper, el panorama musical ens depara força alegries. Insisteixo, sobre el paper. Perquè la realitat és tota una altra cosa. I s’ha demostrat en dos dies seguits, al Palau de la Música, amb un recital i un concert a càrrec de dues de les veus més cèlebres del moment.

Molt estimada a Barcelona, s’esperava molt del recital que la nord-americana Joyce DiDonato havia d’oferir en el seu debut al Palau de la Música. La veu és preciosa, el color sinuós, la tècnica infal·lible… però potser el programa no era dels que desperten gaires alegries. Al costat del pianista Craig Terry, la mezzosoprano de Kansas va arrencar amb la meravellosa cantata Arianna a Naxos de Haydn. La contenció va ser la nota dominant en la interpretació d’aquesta peça, que de seguida va donar pas a tres dels cinc Rückert-Lieder de Mahler, el segon dels quals (Liebst du um Schönheit) va ser el millor de la tarda pel tractament emotiu de les paraules, per la musicalitat extraordinària de DiDonato i pel flux emotiu i expressiu que va exhibir com només ho fan les grans cantants. I ella ho és.

Llàstima que el que va venir després va ser més propi d’una segona part abocada a la tanda de bisos que no un bloc de recital com cal. DiDonato havia d’oferir una sessió d’una hora sense interrupció. Però es van trobar a faltar els principals atots de les seves memorables interpretacions arreu del món: Rossini, Mozart o més òpera barroca, que haurien fet del seu debut una cosa memorable. I es va quedar a mig camí amb peces de segon o tercer de cant arranjades jazzísticament per un Craig Terry molt millor arranjador que pianista. Tot plegat, per acabar amb Duke Ellington i amb La vie en rose.

Un contratenor mediàtic

Diguem-ho ja d’entrada per si algú s’enfada i vol deixar de llegir l'article: Jakub Józef Orliński és un contratenor de segona. La veu seria interessant si el jove cantant polonès es prengués les coses una mica més seriosament i no estigués tan pendent de la imatge o del màrqueting. Agilitats a batzegades, centre inaudible i una propensió al cant amanerat en les àries lentes i un cert desbocament i histrionisme buit en les ràpides presideixen les seves actuacions. Molta roba i poc sabó. Tan poc sabó que qui va interpretar més música va ser un conjunt d’altra banda desigual, Il Giardino d’Amore, que confon música antiga amb música desafinada. Certament, el virtuosisme del director i violinista Stefan Plewniak és incontestable, però novament la buidor s’imposa en unes versions anodines i sense la subtilitat que exigeixen els concerts de Vivaldi. La carnassa, doncs, estava ben servida per a l’embolcall mediàtic d’Orlinski, que sap vendre bé una moto que sovint derrapa. Que no prengui mal.