Una 'Bohème' freda i poc verista per a dies tropicals al Liceu

'La bohème'

Gran Teatre del Liceu. 14 de juny del 2021

En la seva introducció de La bohème al prosceni de l’escenari del Liceu minuts abans de l’inici de la funció, l’amiga i companya Mònica Pagès ens recordava que en la quarta òpera de Giacomo Puccini s’hi passa molt de fred: nit de Nadal a París (primer i segon actes) i final d’hivern amb la presència de la neu i de les inclements temperatures pròpies de la capital francesa (tercer i quart actes). Certament, a La bohème hi fa un fred que pela. Però, paradoxalment, la música de Puccini fa pujar la temperatura gràcies al termòmetre de la música de la passió, de les vivències en pròpia carn de bohemis que riuen i ploren, que viuen i moren. I malament si, al final d’una òpera com La bohème, no compartim les llàgrimes de Rodolfo davant del cadàver de Mimì, encara calent quan el jove poeta exclama el nom de la pobra cosidora en un passatge que ho ha d’esquinçar tot.

Crec que part de la responsabilitat es deu a la direcció musical de Giampaolo Bisanti, que va optar per buscar un preciosisme massa ancorat en un romanticisme caduc, amb tempi lents i esllanguits en passatges que demanen a crits trobar l’urpa i el tremp propi d’un verisme colpidor, no exempt –cert– de textures impressionistes. L’orquestra, distribuïda entre el fossat i les dues llotges de proesceni, va rendir bé –així com el cor titular, juntament amb el de Cambra del Palau i l’Infantil Amics de la Unió– i es van extreure sons ben bonics, però repeteixo que Puccini en general i La bohème en particular demanen una altra cosa.

Hi havia expectació per sentir el Rodolfo d’Atalla Ayan. La veu és bonica i molt lírica i el tenor fraseja bé. Però el volum és escàs i no hi va haver esquinçament tràgic al tercer acte (Una terribile tosse) o al final del quart. Anita Hartig és una Mimì de veu generosa, de timbre i color preciosos, tot i alguns sons calats. Va complir a Mi chiamano Mimì, però va quasi brodar Donde lieta uscì, al tercer acte. I és que la caracterització del personatge entendreix, tot i que la soprano romanesa no sigui una Mimì rodona. Va convèncer la lluminositat de la Musetta de Valentina Naforniţa en un paper que és un bombó però que que té els seus perills, mentre que al Marcello de Roberto de Candia li van faltar més personalitat, brillantor i autoritat. Tampoc no es va lluir gaire el Colline del georgià Goderdzi Janelidze, amb una Vecchia zimarra de passa que t’he vist, al costat del sempre eficaç i musical Schaunard de Toni Marsol.

La producció d’Àlex Ollé (procedent del Teatro Regio de Torí), amb escenografia d’Alfons Flores, il·luminació d’Urs Schönebaum i vestuari de Lluc Castells, va ser injustament protestada. Injustament perquè Ollé –que situa l’acció als nostres dies– juga bé la carta del subratllat de l’estança dels bohemis des de la soledat i l’anonimat a què et condemna una gran metròpoli i amb solucions ben resoltes com les bastides que dibuixen l’edifici on viuen Rodolfo, Marcello, Schaunard i Colline. Cert que el moviment de masses del segon acte és millorable, però la producció es pot dir que a grans trets funciona. I que narra bé i amb encert el relat puccinià.