'Annette': Adam Driver i Marion Cotillard posen el soroll i la fúria a la radical òpera rock de Leos Carax

'Annette'

(4 estrelles)

Direcció: Leos Carax. Guió: Ron i Russell Mael. 141 minuts. França, Mèxic, Estats Units, Suïssa, Bèlgica, Japó i Alemanya (2021). Amb Adam Driver, Marion Cotillard i Simon Helberg. Estrena als cinemes el 20 d'agost.

Leos Carax, l’etern enfant terrible del cinema francès, inaugura el drama romàntic d’Annette amb un tiple salt mortal d’eufòria cinematogràfica, format per 1) un homenatge a Jean-Luc Godard en què Carax es presenta manipulant una taula de mescles, reeditant la icònica imatge de Godard remenant bovines de cel·luloide; 2) una obertura musical en què actors, director i músics enceten la funció amb un extàtic himne a la creació i la imperfecció, i 3) una concatenació d’escenes que il·lustren la fervent història d’amor entre la cantant d’òpera Ann Defrasnoux (una estatuària Marion Cotillard) i l’humorista Henry McHenry (un bestial Adam Driver). Tanmateix, el director de Mala sang, mestre de la melancolia fílmica, planta des de bon començament les llavors d’un desencant i enuig profunds. Quan la càmera filma, des del pati de butaques, els xous del narcisista McHenry, assistim a una col·lecció de provocacions més o menys banals, mentre l’audiència del monologuista actua com una turba insensata que enalteix la mediocritat i condemna la incorrecció.

Així, entre la màgia dels temes en to menor compostos pel grup Sparks i la crítica sense miraments al daltabaix cultural i moral que amenaça el nostre present i l’horitzó de les noves generacions, Carax construeix una faula macabra amb costures d’òpera rock, o “una història de cançons i fúria, sense tabús”, com canten els protagonistes. En un panorama dominat amb mà de ferro pels impersonals algoritmes de les grans plataformes d’entreteniment, cal celebrar sense embuts l’arribada d’una desbordant filigrana audiovisual com Annette, una obra que projecta la seva visceralitat i indignació més enllà dels límits de la pantalla i la raó. Caminant per la corda fluixa de la redundància, el ridícul o el sublim, Carax apunta, condemna i convida a cantar, cantar sense parar, abraçant una radicalitat subversiva revestida de pur inconformisme.