'Chavalas': un esplèndid quartet d’actrius per a un cant a l’amistat i les perifèries
Carol Rodríguez Colás dirigeix una crònica de barri amb consciència de classe, que ens recorda que som d’allà on ens estimen
‘Chavalas’
(3,5 estrelles)
Direcció: Carol Rodríguez Colás. Guió: Marina Rodríguez Colás. 91 minuts. Espanya (2021). Amb Vicky Luengo, Carolina Yuste, Elisabet Casanovas i Ángela Cervantes. Estrena als cinemes el 3 de setembre.
No es triga ni vint minuts a anar des de la parada de metro de Sant Ildefons, a Cornellà, fins a Sants o Diagonal, on es poden agafar transbords cap a qualsevol indret de Barcelona. Però quan has deixat el lloc on vas créixer per intentar muntar-te la vida a la gran ciutat, com és el cas de la Marta, la jove fotògrafa que interpreta Vicky Luengo a Chavalas, tornar-hi i retrobar-te amb les amigues que vas deixar enrere pot ser tot un tràngol emocional. Premi del públic al Festival de Màlaga, el primer llarg de Carol Rodríguez Colás aprofita aquesta història de sororitat i reconciliació amb les arrels per celebrar la perifèria de la qual ella mateixa prové.
Escrita per la seva germana Marina, amb qui ja havia fet equip en diversos curtmetratges i a la sitcom Bany compartit, la pel·lícula de Rodríguez Colás desprèn tendresa i autenticitat. També una divertida química, en els moments en què la Marta comparteix pla amb la Bea (Elisabet Casanovas), la Desi (Carolina Yuste) i la Soraya (Ángela Cervantes), que porta un bar de tota la vida sovint farcit de figurants locals. Potser aquesta crònica de barri brillaria més si no se supedités tant al no del tot creïble arc narratiu de la protagonista, a qui la vergonya de classe empeny a mentir per ocultar la seva precarietat. I si bé el film funciona de meravella a l’ombra dels blocs de pisos de Sant Ildefons, el retrat fugaç que s’hi fa dels ambients artístics barcelonins frega la caricatura.
Però el que fa palès una pel·lícula com Chavalas és que a l’extraradi barceloní segueixen havent-hi moltes realitats per explicar. Amb un esperit proper al de la ben poc vista Ternura y la tercera persona, en què Pablo Llorca s’acostava amb humilitat a la idiosincràsia d’un barri obrer del sud de Madrid, el debut de Rodríguez Colás parla sobre el moment en què descobrim que ser adults també consisteix en fer les paus amb els nostres orígens.
