'La guerra del mañana': mirant aquesta pel·lícula desitjaràs que guanyin els alienígenes
Chris Pratt protagonitza una fantasia militarista del director de 'Batman: la pel·lícula Lego'
'La guerra del mañana'
(2 estrelles)
Direcció: Chris McKay. Guió: Zach Dean. 140 minuts. Estats Units (2021). Amb Chris Pratt, Yvonne Strahovski, J.K. Simmons i Sam Richardson. Disponible a Amazon Prime a partir del 2 de juliol.
En els primers minuts de Batman: la pel·lícula Lego, se succeïen, de manera brillant, el segrest d'un avió ple d'explosius, la col·locació d'una bomba en una central nuclear i una llarga seqüència en què Batman salvava (de nou) Gotham vencent pràcticament cada dolent a qui s'havia enfrontat des de la seva aparició el 1939. L'efectivitat d'aquest inici radicava en l'autoconsciència paròdica amb què replicava l'efecte acumulatiu –i la velocitat vertiginosa– que defineix el cinema d'acció actual, marcat per la tecnologia digital i l'experiència immersiva del videojoc. La guerra del mañana, dirigida per Chris McKay, realitzador de Batman: la pel·lícula Lego, parteix d'una idea d'acumulació similar –invasions alienígenes!, viatges en el temps!, monstres que es mouen com hordes zombis!– a la qual s'ha de restar el sentit de l'humor i els carismàtics ninots Lego d’aquell film.
Chris Pratt –excel·lent actor còmic mutat en rígid heroi de blockbuster– encarna un professor d'institut/exmilitar que viatja al futur per detenir uns alienígenes que estan delmant la humanitat. El plantejament inicial, l’allistament forçat de civils per lluitar en una guerra llunyana, està narrat amb un convincent to de distopia absolutista que el film aviat abandona per convertir-se en una mena de conservadora fantasia militarista, com si algú hagués tornat a rodar, aquesta vegada sense cap ironia, Starship troopers. McKay aconsegueix transmetre, en el primer enfrontament amb els àliens, una sensació d'intensitat electritzant que recorda aquella "muntanya russa que mai no s'atura" amb què Roger Ebert va definir l’Aliens de Cameron, una de les referències del film, juntament amb l’eficaç Al límit de l'endemà, però acaba desintegrant-se conforme l'estratificació de seqüències d'acció intercanviables fa el relat tan impracticable que acabes desitjant que, d'una vegada, els àliens ens exterminin com a espècie.
