'Under the skin', un clàssic modern de la ciència-ficció

'Under the skin'

(4,5 estrelles)

Direcció: Jonathan Glazer. Guió: Walter Campbell i Jonathan Glazer, a partir de la novel·la de Michel Faber. 108 minuts. Suïssa i Regne Unit (2013). Amb Scarlett Johansson, Adam Pearson, Paul Brannigan i Jeremy McWilliams. Estrena en sales el 10 de juliol

Ara que tot es mou (i es crema) a una velocitat desfermada, estrenar Under the skin aquí set anys després de la seva presentació als festivals de Telluride i Venècia pot semblar un esforç innecessari. Aquest crític prefereix entendre-ho com un acte de justícia cinèfila, que reclama la necessitat d’experimentar en una sala de cinema les imatges i els sons mesmèrics d’una pel·lícula que ja és un elusiu clàssic contemporani. Però, ¿d’on prové la capacitat de fascinació d’aquesta obra?

A l'adaptar la novel·la homònima de Michel Faber, Jonathan Glazer i el coguionista Walter Campbell van voler quedar-se a la superfície del llibre, fent-ne un procés de buidatge. En comptes de seguir el fil de l’escriptor, que s’acostava al punt de vista d’una alienígena que atreu espècimens humans masculins per processar la seva carn, la pel·lícula creava una nova pell per al relat. La narració elimina les explicacions i es basa exclusivament en accions desplegades davant els nostres ulls amb indiferència còsmica, la mateixa de què fa gala el personatge central al presenciar en una platja una tragèdia esborronadora de tan absurda com és.

Al bell mig de la posada en escena trobem l’elecció de Scarlett Johansson per encarnar l’extraterrestre protagonista. Jonathan Glazer sabia molt bé que, a l'introduir l’actriu entre escenaris i cossos anònims i quotidians, es produïa una fricció irreal, gairebé performativa: l’estrella esdevé la personificació de la seducció fílmica, inassumible i destructora d’una libido patriarcal ridiculitzada i desintegrada en un forat negre. Com a mínim, fins que l'estrella alienígena torna la mirada a la humanitat i revela una empatia i una vulnerabilitat tan fugissera com la banda sonora de Mica Levi. Un gir que arriba quan la tesi d’Under the skin sembla ja tancada, i que és capaç de redimensionar la personalíssima i enigmàtica dramatúrgia del relat.