'Rolling Thunder Revue', el nou documental de Scorsese sobre Bob Dylan com a icona mutant del rock

BarcelonaDirecció: Martin Scorsese. 142 min. Estats Units (2019). Amb Bob Dylan, Allen Ginsberg, Joan Baez i Roger McGuinn. Disponible a Netflix.

A 'No direction home', el monumental film de Martin Scorsese sobre Bob Dylan, Liam Clancy descrivia així una de les seves actuacions: "Era Charlie Chaplin. Era Dylan Thomas. Parlava com Woody Guthrie... En la mitologia irlandesa, hi ha éssers capaços de mutar de forma. No li calia ser una persona definitiva. Era més aviat un receptor". Clancy entona aquesta sublim descripció recolzat a la barra d'un pub amb una pinta a la mà, com si fos un dels poetes, cantants i borratxos que apareixen als films de John Ford. Com a la major part dels personatges fordians, a Clancy no li interessa la veritat, sinó el mite. Ell sap –com Dylan, com Scorsese– que al cinema, com al rock, sempre és millor “imprimir la llegenda”.

'Rolling Thunder Revue', nou documental de Scorsese sobre aquesta imatge mutant i enganyosa que és la icona Dylan, porta a l'extrem idees apuntades a 'No direction home'. Aquella pel·lícula mostrava un Dylan juvenil elaborant la seva identitat pública a partir de referències prestades –Guthrie, Thomas, Pete Seeger– o inventades –les al·lusions a una biografia falsa, la d'un jove criat entre nadius americans a Nou Mèxic en comptes d'un poble de Minnesota–. El film evidenciava que tota imatge implica un procés de construcció i que la llegenda Dylan estava formada per múltiples capes i identitats, així com per mitges veritats que engrandien la seva rellevància com a artista. 'Rolling Thunder Review' aprofundeix en la necessitat de la fabulació a l'hora de la creació i pervivència del mite. Un fet real –el seu retorn als escenaris el 1975 amb una gira itinerant en la qual, a la manera d'una 'troupe' circense, es van sumar Joan Baez o Allen Ginsberg, entre d'altres– serveix com a excusa per crear un relat mític que és meitat invenció i meitat exercici de porosa reflexió memorística.

Davant el laberint narratiu, queden les imatges. L'excel·lent material d'arxiu, filmat durant la mateixa gira, permet intuir el component kamikaze de l'expedició i la seva naturalesa com a experiència de resistència artística. El film és, a més, un homenatge al Dylan intèrpret, en la seva versió més extravagant, per sobre de la seva faceta com a compositor. És el Dylan que, amb la cara maquillada, udola 'Hurricane' amb el to incendiari d'un predicador o que arrossega les síl·labes de 'Knockin’ on heaven's door' a la manera d'un 'bluesman' excèntric. En definitiva, una gran celebració de la capacitat mutant, creadora i joglaresca de tot aquell que es posa damunt d'un escenari: poetes, actors o cantants que, com el De Niro d''El rei de la comèdia', es posen la màscara cada nit.