'Samsó', l’òpera xamànica de Brett Bailey

'Samsó'

Festival Grec: Teatre Lliure. 19 de juliol del 2021

El multidisciplinari i altres vegades polèmic artista sud-africà Brett Bailey, de qui el 2014 vam conèixer una versió de Macbeth al Temporada Alta, ha mirat ara a la història bíblica de Samsó inclosa al Llibre dels Jutges. Bailey ha transformat l’original en una mena d’òpera xamànica sobre les forces destructores del món i en particular de l’imperialisme colonial. La proposta és un impressionant ritual. Un exorcisme amb maneres d’oratori al voltant de l’home ungit pels déus amb la força més gran que es pugui imaginar i que es manifesta al mateix temps com a heroi per salvar el seu poble i com a despietat assassí, i que a la fi morirà tot enfonsant les dues torres a què estava lligat. Unes torres que recorden, no cal dir-ho, les bessones de Nova York.

Aquest Samsó (el ballarí i xaman Elvis Sibeko) diu ben poc però balla com posseït durant bona part de la funció. Un ball tràgic, aspre amb exasperants moviments dels braços i del cap encasquetat en una melena de cabells blancs. Dalila refutarà la seva fama com l’amant traïdora, ja que el que va fer va ser anteposar el seu poble al seu amor. Un dels moments més màgics és el de la famosa ària Mon coeur s'ouvre à ta voix de l’òpera de Saint-Saëns, beatíficament interpretada per una mezzosoprano que forma part del petit cor. Les seves veus expandeixen l’ànima africana sobre una impressionant partitura de Shane Cooper interpretada en directe per tres músics. Una partitura que relliga les atmosferes electròniques amb crescendos de percussió i cant coral i que busca, i de ben segur que aconsegueix, sumar els espectadors al tràngol que viuen els intèrprets posseïts pel ritual com en una cerimònia religiosa. Però és a la pantalla que els emmarca on es destil·len els mals de la força (les guerres, els camps de refugiats, els immigrants buscant un somni) i els seus detentors (l’estàtua de Lincoln, l’imperi). Un elaborat treball videogràfic (Kirsti Cumming) que connecta tant amb el món dels contes com amb el del còmic. En tant que ritual, al final ningú saluda. Interessantíssim.