'Normal people': l'amor ens tornarà a destrossar

'Normal people'

Escrita per Alice Birch, Mark O'Rowe i Sally Rooney i dirigida per Lenny Abrahamson i Hettie Macdonald per a BBC Three, RTÉ One i Hulu. En emissió a Starzplay

En llegir Gent normal, el popular llibre de Sally Rooney que s'acaba d'adaptar en sèrie, una no deixa de preguntar-se per què du aquest títol. Si alguna cosa caracteritza la descripció de la parella protagonista –Connell i Marianne–, que fan i desfan el seu amor al llarg de l'institut i la universitat, és la insistència en com en són de singulars, fins i tot d'extraordinaris. Recorden aquelles persones que repeteixen un cop i un altre que tenen algun defecte (“no soc atractiva”, “el relat que he escrit no és prou bo”) perquè qui els fa d'interlocutora o els mateixos fets subratllin la seva genialitat. La Marianne no té problemes per lligar ni per treure les millors notes; el Connell encarna el prototip de jove escriptor a punt d'esdevenir famós que guanya totes les beques malgrat que ell, esclar, no ho hauria dit mai. Encaixen sense esforç en la idea de triomf de l'entorn en què es mouen, però sobretot que quedi clar que són normals... Per si algú ho dubta, la Marianne i el Connell estan rodejats de secundaris arquetípics, malvats o imbècils que els permeten destacar encara més i redundar en com en són d'ordinaris respecte als seus col·legues o familiars racistes, classistes i superficials. Aquesta perspectiva, juntament amb una visió de l'amor força de conte de fades i la trampa amb la perspectiva de classe, són els elements que més grinyolen d'una novel·la acollida amb entusiasme com la gran història d'amor de la seva generació.

La sèrie Normal people és una molt bona adaptació d'una novel·la qüestionable. De fet, la sèrie fins i tot hi surt guanyant perquè els aspectes més repel·lents del text queden en part diluïts en el procés de trasllat a la pantalla. I, d'altra banda, guionistes (Alice Birch, Mark O'Rowe i la mateixa Rooney) i directors (Lenny Abrahamson i Hettie Macdonald) han sabut destil·lar molt bé els mèrits del llibre original sense caure en la típica sèrie literària. Ans al contrari, Normal people mostra un especial talent per narrar a través de les imatges, estructurar bons diàlegs, fer ús de l'el·lipsi i sobretot treure profit dels desconeguts i, ells sí, extraordinaris intèrprets principals. Sobretot un fabulós Paul Mescal en el paper del Connell, que construeix el protagonista masculí a partir d'una vulnerabilitat fins ara poc habitual en les ficcions romàntiques. Mescal transmet molt bé l'experiència conflictiva del pas del poble a la universitat des del desencaix social, alhora que afegeix matisos a qüestions com el trastorn depressiu, la desconfiança en els propis mèrits o la pressió de la colla del poble en decisions com amb qui t'allites. Normal people també se'n surt amb nota en l'altre punt inqüestionable del llibre, la representació de la sexualitat. El retrat sensual i sensible de la intimitat de la parella destaca en un camp, el de la ficció televisiva, al qual encara li costa trobar un punt intermedi entre l'excés de pudor i la tendència a l'exploit.

Com en el text, aquí també sobta que la diferència de classe entre la Marianne i el Connell tingui més de trop romàntic que d'apunt sociopolític, sobretot perquè l'autora presumeix de marxista. En aquest sentit, la pulsió masoquista de la Marianne, que sembla explicar-se per l'àmbit familiar, resulta força problemàtica. Com a pobra nena rica maltractada per la família que deixa que li facin mal perquè el seu veritable amor de classe obrera la rescati, la Marianne està més a prop de l'enèsima concepció tòxica del romanticisme que no pas de la impugnació de l'amor tradicional. La sèrie tanca molt bé la història entre els protagonistes, però el to de tot plegat sintonitza amb el fet que a la banda sonora la cançó Love will tear us apart, de Joy Division, soni en una versió tan maca, tan domesticada.