'Els somnàmbuls', una magnífica comèdia sobre l’amor a tres bandes

Els somnàmbuls

Escenari Joan Brossa. 17 de setembre del 2020

“Segons m’han dit, només queden tres frases de l’original. I una d’elles és «Passa'm la mostassa»”, va dir Noël Coward arran de l’estrena de la pel·lícula Una dona per a dos, dirigida el 1933 per Ernst Lubitsch i amb guió de Ben Hecht basat en l'obra Design for living. No sabem si Llàtzer Garcia ha conservat gaires de les frases de l’original en la seva versió de l’obra de Coward titulada Els somnàmbuls, però la de la mostassa no hi és. De totes maneres, l’autor no enganya ningú i explica clarament que s’ha inspirat en la peça de l’actor i dramaturg anglès conservant-ne bàsicament l’esquelet amb els seus tres actes i amb els tres protagonistes, i prescindint –lògica pressupostària– de la resta de personatges. La història, doncs, és la mateixa encara que transcorri a Girona, Barcelona i Madrid, en comptes de París, Londres i Nova York.

És una història d’amor a tres bandes entre un escriptor, una dibuixant i una noia que no sap ben bé què fer amb la seva vida, però que s’enamora ara d’un i ara d’un altre alternativament amb tota seguretat i emoció. Els somnàmbuls, que es pot veure a l'Escenari Brossa de Barcelona fins al 4 d’octubre, és un encàrrec a l’autor de La pols, Sota la ciutat i Els nens desagraïts. Garcia es va fixar en l’obra de Coward i va parir una magnífica comèdia (millor que la pel·lícula, segur) amb uns diàlegs brillants, d’una agraïda quotidianitat que, no obstant això, traspua el que els passa als personatges per dins. Sobretot al primer i segon actes, que són una delícia. I ho són també per la imaginativa direcció de l’autor i, esclar, per l'exquisida interpretació de Genís Casals, David Marcè i, sobretot, Laura Pujolàs. La seva Laura –conserva com els seus companys el nom propi; és una comèdia molt realista– té una vitalitat i una sinceritat impressionants, tant en el que diu com en el moviment i les petites accions.

No sé quin gran dramaturg va dir que la principal dificultat d’una obra de teatre es manifestava al tercer acte. A la resolució. Esclar. Crec que com que es tracta d’una inspiració, Garcia no tenia cap motiu per seguir fins al final la trama original. Hi podia haver introduït un toc romàntic i tot, més agraït que l’existencial amb què tanca el text. De totes maneres, chapeau!