Crònica d'una nit de rauxa espitregada amb els Surfing Sirles

Amb actitud arrauxada i espitregada es van presentar Els Surfing Sirles divendres a la Sala Apolo. Es tractava d'un concert únic i aparentment irrepetible, una reunió d'amics nou anys després que el grup decidís plegar arran de la mort d'Oriol Caballero. I el públic va respondre exhaurint-ne les entrades i posant-hi tot el cor per estar a l'altura de la llegenda del punk rumbero, per revifar la connexió Vallcarca-Montseny i sobretot per recordar que quan l'underground no fot la tabarra és el millor que hi ha: divertit, emocionant i insurgent. "Heu dipositat massa esperança en un esdeveniment col·lectiu", va dir Guille Caballero mirant de rebaixar l'excitació cap al final del concert... Curiosament, va aconseguir que l'entusiasme fos encara més gran quan tot seguit van tocar Taxista i Pubilla de cuixa forta. "Ens arriba tard l'èxit, però bé...", havia deixat anar al principi el mateix Guille.

La combinació d'excitació, entusiasme i nostàlgia manava a la cua d'accés a l'Apolo, plena de còmplices de barres i barricades. Hi havia tota una colla de poetes: Enric Casasses, Núria Martínez Vernis, David Caño, Maria Callís Cabrera... Hi havia també Lulú Martorell, que ha dirigit el documental Material Sirles: un septenni, i Maria Bohigas, l'editora de Club Editor, connectada als Sirles per lligams familiars i literaris amb el cantant Martí Sales. No hi faltaven tampoc músics de grups com La Ludwig Band i Fetus, a la seva manera tots dos tocats per aquell esperit que van saber catalitzar els Surfing Sirles, l'olla pagana on bullen el punk, el garatge australià, Pau Riba, Gato Pérez, la rondalla subterrània i una llengua viva i plena cosida tant als desitjos primaris com a les aspiracions més llunàtiques. Quin brou tan magnífic, el que es respirava a l'Apolo, que és el mateix que està alimentant també bandes joves com Remei de Ca la Fresca.

Amb Mau Boada i Joan Colomo com a reforços imprescindibles, els Surfing Sirles van obrir l'actuació amb Centre del món, una cançó de l'últim disc del grup, Música de consum (2013), i Han atropellat el gat, aquella crítica a la modernor i alhora homenatge als ionquis esclafats per la vida que van incloure a LP (2009). Deixant de banda la ironia i el sarcasme que sovint l'acompanya en els concerts del seu grup Chaqueta de Chándal, Guille Caballero va recordar el seu germà i altres amics morts abans de Cançó funeral. "Una cançó que té un pes especial per a nosaltres", va dir. Va ser efectivament un moment especialment emotiu, que la velocitat sirlera de seguida va reconduir pels corriols de l'alegria. Poble de stars, Watussi, La gent i jo, El ie-ié de l'alquimista i Trineu van anar apujant la rauxa i les ganes de pogo a peu d'escenari. El mateix Martí Sales va surfejar un parell de vegades damunt el públic. I fins i tot hi van posar el cos espectadors que ja fa anys que van assumir que l'endemà és millor no haver d'enfrontar-se al monstre de les ressaques.

Cap al sol, allà on Pau Riba i els Who munten una festa psicodèlica, va calmar relativament les aigües del pogo. "És la cançó d'anar a buscar els cubates", havia advertit Martí Sales, que amb intenció burleta va admetre que "sempre" havia volgut "tocar al Luz de Gas": "Que es noti que sou al Luz de Gas!", va reclamar abans de desfermar Saltamarges, la cançó que van escriure pensant en Roger Pelàez, l'artista més estripat de tots els undergrounds que es fan i desfan i que si trepitgés el Luz de Gas segurament seria per cremar-lo. Després, la sensualitat d'Estibador, versió homoeròtica de l'I feel love de Donna Summer, i Montseny, amb tot l'Apolo cridant en comunió "romaní, semen i sang", van dur la nit cap a la recta final, allà on alguns vam poder sentir que tornàvem a tenir la cuixa forta gràcies a l'energia dels Black Flag de Vallcarca.