![Imatge fixa d'alta resolució del Persereverance durant el seu aterratge a Mart.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Un dels nombrosos protagonistes de l'exposició és Wernher von Braun. Oficial de les SS a la Segona Guerra Mundial, com tants altres nazis que van destacar en el camp científic, se'l van disputar nord-americans i russos. Se'l van acabar emportant els Estats Units i va ser el responsable dels coets Saturn que durien l'home a la Lluna, però també va pensar i projectar una missió a Mart. Els detalls apareixen a Das Marsprojekt (1952), on hi ha els càlculs necessaris per arribar al Planeta Vermell. El científic imagina una enorme nau amb capacitat per a 70 tripulants que podia passar 443 dies al planeta abans de tornar a la Terra. En aquell moment va creure que seria possible a mitjans dels anys 60. Von Braun es va integrar tant a la societat nord-americana que va acabar col·laborant com a divulgador en una sèrie de projectes de Walt Disney. No va ser l'únic científic alemany reciclat pels Estats Units. Com recordava Jordi Costa a l'exposició del CCCB, Peter Sellers en fa una sàtira a Doctor Strangelove (1964) de Stanley Kubrick. En una reunió del gabinet de crisi, en una espècie de tic nerviós, a Sellers, que encarna un científic, se li aixeca el braç i fa la salutació nazi.
Cròniques marcianes al CCCB
Una gran exposició explora els múltiples relats al voltant de Mart
BarcelonaMart i la Terra són planetes germans, van néixer pràcticament alhora, fa 4.600 milions d'anys. Mentre per a l'ull humà tan sols era una estrella vermella, Mart va generar múltiples històries i teories. Ara que el Perseverance ha aterrat a la seva superfície i ens arriben fotografies en color i mostres del seu pedregar ressec, continuen les preguntes. ¿Si la vida s'extingeix, pot renéixer en un futur? ¿Hi va haver una civilització que va acabar desapareixent? ¿Si hi va haver vida, com era? ¿Pot servir Mart per explicar el nostre present o albirar el nostre futur? ¿Pot ser el planeta on s'acabin mudant els terrícoles? La nostra percepció d'aquest planeta pròxim ha anat canviant i sovint la ficció ha acabat intoxicant la realitat. L'exposició Mart. El mirall vermell, que es pot visitar al CCCB fins a l'11 de juliol, no ofereix respostes reconfortants. "Convida a fer-nos preguntes. És un relat de relats", assegura el responsable d'exposicions del CCCB, Jordi Costa.
Avui Mart és un paisatge desèrtic, desolat, gairebé indistingible de les zones més àrides de la Terra, com es pot veure en un muntatge de Joan Fontcuberta. Al CCCB, en alguns moments, les fronteres entre ficció i realitat es dissolen. "No es tracta d'una exposició sobre la colonització de l'espai, sinó sobre la imaginació, sobre si és possible regenerar la vida en contextos hostils", afirma la directora del CCCB, Judit Carrera.
L'error de traducció que va desencadenar la imaginació de molts
Els avenços científics han anat paral·lels als relats més imaginatius. Mart es va començar a cartografiar a finals del segle XIX. El 1877 l'astrònom italià Giovanni Schiaparelli va començar a observar i a dibuixar una xarxa d'estructures lineals, que va definir com a canali, solcs d'origen natural; però quan ho van traduir a l'anglès es van convertir en canals, que impliquen una construcció artificial. L'error no és un detall insignificant i l'exposició hi aprofundeix força. L'astrònom nord-americà Percival Lowell va creure que hi havia hagut una civilització antiga capaç de construir una obra d'enginyeria enorme que transportava aigua per tot el Planeta Vermell, i va intentar demostrar l'existència de vida alienígena.
La idea que Mart estigués poblat va generar una successió imparable d'articles i teories sobre com entrar en contacte amb els seus habitants. Fins i tot van aparèixer mèdiums que en descrivien els paisatges i els éssers vius, i que afirmaven parlar la llengua marciana. És l'època en què H.G. Welles va escriure la novel·la La guerra dels mons (1898), on descriu una invasió marciana de la Terra. L'octubre del 1938 Orson Welles va fer un simulacre de noticiari, inspirat en la novel·la, i va ser prou realista per generar pànic entre molts oients.
Un planeta sense supremacia masculina
Tanmateix, a l'exposició hi ha molts altres relats. Des del déu tel·lúric viril, violent, amant de la brega i de les batalles, que van imaginar babilònics, grecs i romans –el menys estimat per Homer pel que representava– fins a un planeta on es projecten la por de l'altre i les paranoies causades pel comunisme. Mart ha generat centenars d'històries: des de les onze novel·les d'Edgar Rice Burroughs que arrenquen amb Una princesa de Mart (1912) i acaben amb John Carter de Mart (1942), fins a Les cròniques marcianes (1950) de Ray Bradbury, on els éssers humans d'una Terra futura, amenaçada per la guerra nuclear, colonitzen Mart.
![The Magazin of Fantasy and Science Fiction. Il·lustració de la coberta de Chesley K. Bonestell](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1512 2050"%3E%3C/svg%3E)
Hi ha relats molt menys bel·licistes. El 1893, les nord-americanes Alice Ilgenfritz i Ella Merchant van escriure Unveiling a Parallel. A romance, on descriuen dues civilitzacions que habiten a Mart: a Paleveria les dones dominen els homes i a Caskia no hi ha cap supremacia sinó que homes i dones conviuen en harmonia. Kim Stanley Robinson va imaginar una epopeia que arriba fins al segle XXIII i on Mart també era colonitzat pels terrícoles. Però Mart apareix abans del naixement de la ciència-ficció. Dante en parla a la Divina Comèdia i William Shakespeare l'invoca a Enric V. El Planeta Vermell també ha servit per polemitzar sobre la revolució comunista. L'escriptor rus Aleksandr Bogdànov descrivia un Mart on no hi ha escassetat i on no existeixen els diners, els marcians hi viuen tranquils i cooperen els uns amb els altres.
El meteorit rescatat de les profunditats de Mart
A l'exposició, comissariada per Juan Insua, hi ha més de 400 ítems, entre llibres incunables, escultures, dibuixos, fotografies, còmics i facsímils, pel·lícules, manuscrits, peces de col·leccionista i fins i tot un meteorit marcià. Es tracta del KG 002, un meteorit que el gener del 2010 es va recuperar al desert del Sàhara. "És força interessant perquè és la mostra coneguda que prové de més profunditat de Mart", explica Insua. Va ser arrencat de Mart fa uns tres milions d'anys. I no és l'únic. El 1983 es va fer públic el descobriment d'un altre meteorit, l'EET 79001, trobat anys abans a l'Antàrtida. Com van arribar aquests meteorits a la Terra és un altre trencaclosques que explica l'exposició.
El recorregut acaba amb els futurs possibles vinculats a Mart. La qüestió que queda a l'aire és quin s'imposarà i si els terrícoles seran capaços d'imaginar una societat diferent amb l'ajuda de Mart. O si es convenceran que no estan sols: "És evident que no estem sols. La cosa irracional seria pensar que estem sols a l'Univers ¿Si hi ha tants planetes similars, per què hauríem de ser els únics? Com deia Carl Sagan, seria una tremenda pèrdua d'espai", diu el comissari de l'exposició i director del CCCB Lab.
