Música

Els mags, el diable i els Smiths regnen al Cruïlla

La catorzena edició del festival aplega 77.000 assistents, la xifra més alta de la història

BarcelonaLa catorzena edició del Cruïlla, que es va acabar dissabte després de quatre jornades celebrades al Parc del Fòrum, ha tingut 77.000 assistents. És la xifra més alta de la història del festival, uns centenars d'assistents més que en l'edició del 2019, segons explica el director del festival, Jordi Herreruela. Respecte del 2023 hi ha hagut un miler més d'espectadors. "L'any passat parlàvem de consolidació, que teníem el festival que volíem fer", diu Herreruela. Els números l'avalen. Pel que fa al repartiment del públic, hi ha hagut 15.000 persones dimecres, 15.000 dijous, 22.000 divendres i 25.000 dissabte, l'única jornada amb les entrades exhaurides, gràcies a un cartell amb noms Pet Shop Boys i The Smashing Pumpkins. Com és habitual, el públic és majoritàriament local, "gairebé el 100%".

"El Cruïlla és un festival divers, plural, una mostra de la Barcelona real, no de la Barcelona de postal", assegura Herreruela, esperonat per l'èxit de la jornada de dijous, dedicada a les músiques llatines (amb el concert espectacular del veneçolà Óscar D'León), i també per la presència de públic d'origen argentí en el concert de María Becerra que va tancar la programació de dimecres. El següent pas seria fer que aquesta diversitat es notés també divendres i dissabte, dies amb una oferta menys permeable als espectadors que hi van dijous. És a dir, que la diversitat també fos transversal.

Cargando
No hay anuncios

The Tyets i Nino Bravo

L’última jornada del Cruïlla la van obrir els Ginestà en la versió de pop ballable que han consolidat amb l’últim disc. “Sou la nostra sort”, va dir Pau Serrasolsas al públic que els havia fet confiança a les sis de tarda a l'escenari Vueling. Mitja hora més tard, a l’escenari Occident van actuar els nord-americans Calexico, impecables com sempre homenatjant les sonoritats i les històries de frontera. Però ahir sobretot hi havia ganes de festa, i els Tyets ja n’oferien a les vuit de la tarda per a una gentada, també públic familiar que s’havia citat davant l’escenari Estrella Damm. El duo de Mataró van recordar que fa cinc anys van estar treballant com a cambrers en una de les barres del Cruïlla. La festa la van culminar amb Olivia, Bailoteo i Coti x coti, armes d’eufòria massiva, i quan van deixar l’escenari van fer sonar Un beso y una flor de Nino Bravo, àmpliament corejeada pel públic.

A la mateixa hora, les Marala feien un xou potentíssim a l’escenari Vueling, amb el remenat de ritmes tradicionals i electrònica més ballable com més avançava el concert, i de manera més explícita en la col·laboració amb el músic navarrès Pello Reparaz (Zetak). Un dels moments més especials i reeixits va ser quan el trio va convidar un cor d’una vintena de cantaires per fer una cançó del ball de vetllatori. Un altre, quan onze ballarines de l’escola de dansa Oriol Martorell van acompanyar la interpretació d’El desich. Un nou triomf de Sandra Monfort, Clara Fiol i Selma Bruna, les Marala, que també van comptar amb la col·laboració de Maria Hein els panderos del grup de percussió de Peñaparda.

Cargando
No hay anuncios

"Això és la música"

L'última nit del Cruïlla 2024 va mostrar també tres maneres de gestionar el passat sense caure en l'autoindulgència. La primera, Johnny Marr, l'exguitarrista de The Smiths i coautor d'un dels cançoners més rellevants del pop britànic. Ser responsable de la música del grup de Manchester (les lletres eren el negociat del cantant Morrissey) el legitima per tocar aquelles cançons, que és justament el que va fer dissabte. Va començar amb Armatopia, un dels temes de la seva carrera en solitari, però el segon ja va ser dels monuments dels Smiths: Panic, i el públic va corejar el vers "hang the DJ" com si realment desitgés que pengessin un DJ. En va fer d'altres, com This charming man (rebuda amb entusiasme quan Marr va fer el característic dibuix melòdic amb la guitarra), Bigmouth strikes again, How soon is now?...

Cargando
No hay anuncios

És evident que la nostàlgia amarava la nit, i el mateix Marr, de 60 anys, en devia ser conscient quan pràcticament va demanar permís per tocar una cançó del 2023, Somewhere. Tanmateix, el concert va funcionar també per l'actitud del músic de Manchester i de la banda i per la manera com va interpretar la terna final lligant pop electrònic, rock i pop immortal. La primera, Getting away with it, l'exultant senzill del 1989 d'Electronic, el projecte de Marr i Bernard Sumner (de New Order) en què també col·laborava Neil Tennant (de Pet Shop Boys). Per cert, llàstima que Tennant, que uns minuts més tard actuava al Cruïlla, no pugés a l'escenari Occident per acompanyar Marr. La segona va ser una versió de The passenger, d'Iggy Pop. I la tercera, There is a light that never goes out, una altra joia dels Smiths que va ser celebradíssima pels espectadors.

L'esperit de celebració va continuar tot seguit a l'escenari Estrella Damm, on Pet Shop Boys van fer pràcticament el mateix espectacle que l'any passat al mateix Parc del Fòrum, però durant el Primavera Sound. Com aleshores, van obrir el xou amb Suburbia, una cançó que comparteix títol amb l'exposició del CCCB que Tennant, que acaba de fer 70 anys, va visitar ahir al matí.

Cargando
No hay anuncios

Una de les diferències en el repertori respecte a l'any passat va ser la incorporació de tres temes del disc nou, Nonetheless (2024), que en cap cas van alterar l'essència del concert. El públic va tornar a viure amb entusiasme un recorregut antològic amb peces com Can you forgive her?, Left to my own devices, Domino dancing, l'imbatible encadenat de Paninaro amb Always on my mind, el bis amb West End girls i Being boring... També es va tornar a emocionar ballant Go west i mirant els vídeos de les manifestacions a favor dels drets dels homosexuals dels anys setanta i va cantar It's a sin com la primera vegada. Previsible i reconfortant alhora, com el plat preferit que t'agrada menjar sovint i sempre te'l cuinen els millors cuiners, també va tenir un moment especialment màgic, com correspon a la personalitat d'aquests dos mags del pop. Després d'una engrescadora interpretació de Vocal que va convertir el Fòrum en la millor pista de ball possible, Tennant va obrir els braços, va somriure i va dir: "Això és la música".

La música, però, també pot ser una cosa estranya, fosca, maligna... Així va ser bona part del concert de The Smashing Pumpkins a l'escenari Occident. La gira del grup liderat pel nord-americà Billy Corgan, un dimoni de 57 anys, es diu The world is a vampire, i la posada en escena té molt de tenebrosa. Abans que res, les mateixes pintes de Corgan, una mena de Nosferatu vestit amb una sotana de botons vermells. També els crits a la versió de Zoo station (U2) i el terrabastall de rock duríssim. I encara més inquietant va ser quan va treure dos nens a l'escenari mentre cantava la terrorífica Ava Adore.

Cargando
No hay anuncios

Un so boníssim, el millor de tot el festival a l'escenari Occident, va amplificar encara més el mal rotllo de tot plegat, sobretot perquè era el mal sense uns codis que marquessin distància teatral, com passa a vegades amb el black metal. En aquest context tan tèrbol, de tant en tant hi apareixia el Corgan gairebé celestial, l'autor d'himnes de discoteca indie dels noranta com Today, 1979 i Tonight, tonight. El contrast va fer més interessant un concert que va acabar amb Cherub rock i Zero, precedida per una fosquíssima versió de The house of rising sun cantada pel baixista James Iha. Després d'aquesta missa negra que es va allargar fins a quarts de tres la matinada, el Cruïlla es va il·luminar amb Oques Grasses, que continuen explorant els racons del disc Fruit del deliri (2024) amb un espectacle gros, de dimensions festivaleres, que ja es va veure fa uns dies al Cabró Rock de Vic i al Canet Rock.