Crystal Fighters a Porta Ferrada: ‘beats’ eixordadors a mitja entrada

Hi havia ganes i il·lusió per vibrar amb la banda hispanobritànica Crystal Fighters al festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. El grup, que acumula milions de reproduccions a les plataformes, és un habitual dels cartells dels festivals catalans i enganxa per la seva singular combinació d'estils, entre l'indie folk i el tecnoelectrònic, amb lletres carregades de positivisme i bones vibracions. La seva actuació a l'escenari santfeliuenc, però, va ser un pèl decebedora i destrempada, tractant-se d'una formació de primer nivell mundial.

D'entrada, pel poc públic que va assistir al concert, que amb prou feines ocupava la meitat de la pista del Guíxols Arena. És veritat que Crystal Fighters atrau sobretot una audiència juvenil i, potser, els 40 euros de l'entrada podien ser dissuasius per a parelles i grups d'amics de vint-i-pocs anys, però tampoc era un preu desorbitat per a una banda internacional. La música del grup, que apel·la a la festa i la comunió, guanya en un ambient multitudinari, amb més caliu humà que encomani l'entusiasme i la sensació de celebració compartida. A la Porta Ferrada, en canvi, va faltar aquesta implicació i la majoria d'assistents tenien espai de sobres per moure's per la pista.

Tampoc va acabar de funcionar la sonorització. En la seva proposta en directe, els músics s'entreguen a la força de les bases rítmiques de les cançons, que recauen en el pes dels plats i els tambors de la bateria, un punt distorsionats per l'excés de decibels en els altaveus de Sant Feliu. Les pulsacions dels beats connecten amb el públic, que salta i aplaudeix de manera instintiva i entra en una espècie de trànsit tribal reforçat per les projeccions psicodèliques de la pantalla i el joc de llums. Tanmateix, el resultat final es descompensa i es perden els matisos que donen color als temes i sí que s'aprecien en les gravacions. A la Porta Ferrada, per sota de la bateria, les guitarres només sonaven als fragments acústics, el sintetitzador passava desapercebut, no hi havia baix elèctric i les veus del cantant i de les dues coristes quedaven empastades sense opcions de desxifrar la lletra.

El concert va començar amb l'espectacular dosi d'adrenalina d'I love London, després d'una llarga introducció de txalaparta, un instrument de percussió de fusta típic d'Euskal Herria. També es van poder sentir la progressió discotequera de Manifest, primer avançament del nou disc que sortirà a l'hivern, i els cants a l'amor de ressonàncies hippies de l'àlbum Everything is my family, amb parts de la lletra en castellà. Finalment, entre la traca final i les dues propines, els Crystal Fighters van encadenar èxit rere èxit, amb temes com All night, Love natural i Plage, amb el públic content, ballant les coreografies, filmant amb el mòbil i corejant les tornades.