Lanthimos i Cuarón fan memòria a Venècia

VenèciaEn una jornada de la Mostra de Venècia marcada per estimulants i heterodoxos exercicis de memòria fílmica, el grec Yorgos Lanthimos i el mexicà Alfonso Cuarón van demostrar que, per a un cineasta, la recerca de nous horitzons pot ser la millor manera de trobar l’essència del propi estil. Aquesta voluntat de deixar enrere certs costums i trets d’autor es fa palesa, de manera notòria, a la magnífica La favorita, de Lanthimos, en què el director de Canino i Llagosta diu adeu al quietisme dels seus actors, als diàlegs declamats i a les premisses argumentals surrealistes. Tanmateix, el nou film de l’ enfant terrible grec, un estudi de les relacions de poder a la cort anglesa del segle XVIII, conserva intacta l’aposta del director pel distanciament, que aquí s’articula a través d’un exuberant i kubrickià treball de posada en escena, en què destaca l’ús de lents que deformen l’espai de diverses maneres.

Sobre la decisió de filmar la seva primera pel·lícula històrica, Lanthimos va explicar a la roda de premsa del film a Venècia que “tot viatge fílmic al passat crea per si mateix un efecte de distanciament que permet veure certes coses més clarament”. Un distanciament que, a La favorita, es veu accentuat per un deliciós joc d’anacronismes, des d’unes escenes de dansa que semblen sortides del videoclip Vogue de Madonna a uns diàlegs més propis de la comèdia del Hollywood clàssic. És un magnètic embolcall estilístic que el cineasta grec utilitza per fer la seva millor pel·lícula: una sàtira històrica i sociopolítica que sap quan ser caricaturesca, però que també, gràcies a la solidesa i profunditat del retrat psicològic dels personatges -una absoluta novetat en l’univers de Yorgos Lanthimos-, permet a l’espectador sentir el dolor i la desesperació de les tres dones protagonistes: un trio format per una reina immadura i sentimental (una extraordinària Olivia Coleman, que tornarà a ser la reina d’Anglaterra en la pròxima temporada de The crown ); la seva assessora de confiança, interpretada per Rachel Weisz, i una jove disposada a tot per tal d’escapar de la pobresa, encarnada per la sempre eficient Emma Stone.

Cuarón, personal i objectiu

Al costat del joc amb l’estranyament proposat per Lanthimos, l’exercici de memòria que proposa ROMA, la nova pel·lícula d’Alfonso Cuarón, pot arribar a semblar relativament convencional. Tanmateix, el viatge autobiogràfic a la infantesa del director de Gravity -la seva particular versió de Fanny i Alexander d’Ingmar Bergman- respon a uns plantejaments estètics i narratius que busquen trencar amb l’academicisme. Filmada amb una càmera digital Alexa de 65mm, les imatges del film proposen un diàleg permanent entre el realisme i l’estilització que dona com a resultat una mostra de memòria viva, cosa que ja va aconseguir, a la seva manera, el Terrence Mallick del retrat familiar de L’arbre de la vida.

A la roda de premsa del film, Cuarón va destacar tres elements que, segons ell, conformen l’ADN de ROMA : “Primer, el personatge de Cleo, una recreació de la meva nana, que va ser com una segona mare. Després, el desig de treballar amb la memòria. I, per acabar, la fotografia en blanc i negre”. Amb tot això, el director de Fills dels homes (2006) volia fabricar “un exercici de memòria que fos objectiu i que no jutgés els personatges”. Cuarón construeix aquesta objectivitat a través d’unes imatges que evoquen, amb esperit proustià, un univers sensorial, gairebé hiperrealista. En l’excel·lent primera meitat de ROMA la càmera contempla apartada, gairebé com si fos una presència fantasmagòrica que observa l’harmònica quotidianitat d’una família de classe mitjana. Per desgràcia, en la seva recta final ROMA abusa d’uns simbolismes força obvis i d’uns clímax dramàtics amb els quals Cuarón acaba subratllant el drama de la Cleo, a qui dona vida l’actriu no professional Yalitza Aparicio.