Cues, 'boomers' i caps de cartell: els apunts en fred del Primavera Sound

BarcelonaEl Primavera Sound tanca el seu primer cap de setmana amb unes dades que parlen per si soles: 66.000 persones dijous, 74.000 divendres i 80.500 dissabte. Aquestes xifres contrasten amb l'eficàcia organitzativa, de menys a més, i un llistó artístic difícilment millorable. Aquests són els apunts en fred d'un macro-festival històric:

Cintura

Divendres el prestigiós diari britànic The Independent va publicar un article molt crític amb la primera jornada de festival. "Perill al Primavera Sound: massificació i falta de sortides i d'aigua", s'hi podia llegir. Certament, la nit de l'estrena no va anar bé, van fallar coses bàsiques pel que hauria de ser un esdeveniment premium (qualificació que marca el preu de l'abonament). Però també cal ser fidels a la realitat: la cintura que sempre demostra l'organització a l'hora de resoldre problemes és espectacular. Només havia passat un migdia que ja s'havien resolt pràcticament totes les inclemències i incomoditats de cues i inseguretat de dijous. Si hi ha massa gent per gaudir d'un esdeveniment còmode és un altre debat, sobre el model de festival, que el Primavera ha de decidir si vol o no vol tenir.

'Dale, Don, dale'

Un tòpic: diuen que com més t'allunyes de Mordor (com popularment es coneix l'esplanada on es fan els concerts més grans) amb més joies et topes. Divendres se suposava que tothom havia d'estar gaudint de Beck, en un dels seus escassos concerts a Barcelona -feia 12 anys que no hi actuava-, però resulta que en un dels escenaris petits hi havia els Za! amb la Transmegacobla, desconstruint la sardana i passant-la pel sedàs del hardcore a crits (de les Tarta Relena). Alhora, desenes de joves, aliens al que passava als escenaris, ballaven Don Omar a la Boiler Room. I també assistíem al concert de Little Smiz bombardejant el Fòrum amb rap boombaclap escola anys 90. Tot plegat al mateix moment i a pocs metres de distància.

Caps de cartell

Sense noms de gran cos tipogràfic no hi ha gent, ni patrocinadors, ni res de res. Feia una mica de pena veure una noia britànica que divendres es passejava amb una pancarta de suport a Julian Casablanca, dels Strokes, esperant infructuosament la seva actuació. Els Strokes havien cancel·lat feia dies, però fos quina fos la baixa, el reguitzell de noms de dissabte és llegendari i caldria analitzar tots els cartells per trobar-ne una de similar: Nick Cave amb els Bad Seeds fent, diuen, el millor concert que ha ofert mai al Primavera Sound, i això que n'ha fet un bon grapat, Idles, Gorillaz, Beach House, Bauhaus i Tyler, the Creator, tots entre les deu de la nit i les tres de la matinada. Una conjunció d'estrelles molt difícil d'igualar.

Fred

Encara que passin els anys i s'acceleri el canvi climàtic, als catalans encara se'ns escapa un somriure quan observem joves anglesos amb samarreta de futbol de màniga curta a les 6 de la tarda. N'hem vist del Newscastle, del Brentford, del Liverpool, de l'Aston Villa i pràcticament de tots els equips de la Premier League. I de categoria regional també, perquè un noi lluïa la republicana del Clapton FC. Pensament interior pels que fa anys que visitem el Fòrum en aquestes dates: "Amics, avui de matinada agafàreu una galipàndria". Passa sempre, així que la recomanació és que porteu jersei o jaqueta al Primavera Sound, encara que a les 5 de la tarda pugueu fregir un ou ferrat al sol. Encara que res no ho faci pensar, de nit a la vora del mar apareix la fredorada.

'Boomers'

Sent el festival amb el cartell més gran de la seva història és normal que es parli de l'acumulació de grups i de com aquest tipus d'esdeveniments mostren el cartell amb centenars de bandes com si fossin mercaderia. És una discussió viva, oberta i amb una cara amable: en un festival d'aquesta mesura mastodòntica un pot fer-se un recorregut a mida i escollir amb punteria. Un exemple? Els astres van alinear-se perquè la vella guàrdia indie, la que ha acompanyat el Primavera Sound des del primer dia, tingués una nit per al record amb Dinosaur Jr, Yo la Tengo i Pavement. Tots seguits i tots van fer concerts espectaculars. Felicitat entre la parròquia boomer.

Protegits

Hi ha artistes que han crescut a la vora del Primavera Sound, bandes per a les quals el festival ha apostat des d'un primer moment, com a mínim com a punta de llança a l'Estat. Dos d'aquests artistes, avui estrelles internacionals, van repetir dijous: la talentosa Charli XCX, sòbria en focs d'artifici i divertidíssima en actitud, i Tame Impala, hipnòtics tot i que sempre fan una mica el mateix. Passa també amb Amaia, apadrinada del festival que va presentar el seu segon disc a l'escenari de les criptomonedes (Binance). La navarresa ha canviat la vigatana Núria Graham per Amaia Miranda a la guitarra, però una cosa que continua igual que a la gira anterior: El relámpago, amb Romero al piano, segueix sent la seva millor cançó. Molt bon concert el que va fer divendres.

Mescla

En el maridatge, de gèneres i trajectòries, hi ha la riquesa del Primavera Sound, amb noms que saps que no et fallaran. Així va ser en els casos de les carismàtiques -cada una en el seu univers- Sharon Van Etten i Mavis Staples. També en el dels mascles alfa de Fontaines DC, el dia que Grian Chatten es va presentar a Barcelona vestit com si fos Shaun Ryder, en el pitjor del casos, o Ian Brown, en el millor. Però llavors t'enamores d'un minúscul grup d'adolescents que no coneixies, que es diuen The Linda Lindas, amb membres que no superen els 13 anys i que fan punk pop, publiquen amb Epitaph (segell de Bad Religion, Rancid o NOFX) i viatgen amb pares i mares, a qui veus gaudint davant l'escenari.

Manel

Sempre Manel. En totes les situacions i circumstàncies. Passen els anys i la llegenda creix, i això és perquè el quartet sempre surt ben parat de totes les envestides. Divendres s'enfrontaven a un escenari gegant i a un horari complicat, aviat i en competència amb dos rivals de molta talla: Weyes Blood i Helado Negro. Els és igual, el seu xou va recollir la vella i la nova tradició, ara sota el prisma de David Byrne, oferint hits d'avui, d'ahir i de sempre filtrats per sintetitzadors i pedals de chorus. Possiblement, aquest Al mar passat per l'òptica J Balvin i el Benvolgut modernitzat no són els nostres preferits. Però escolti, que facin el que vulguin.