Enric Montefusco: "La culpa és un motor en la meva vida, i això és problemàtic"

BarcelonaEnric Montefusco (Barcelona, 1977) continua aprofundint en un camí musical i escènic personal i inimitable. Després dels discos Meridiana (2016) i Diagonal(2019), l'exlíder del grup Standstill va fer un salt molt interessant amb l'espectacle Viaje al centro de un idiota, una coproducció dels festivals Grec i Temporada Alta i el Centro de Cultura Contemporánea Conde Duque que també es va veure al Mercat de Música Viva de Vic del 2021. El projecte, amb direcció escènica de Xavier Bobés, presentava Montefusco projectant angoixes, culpes i ràbies en un ninot de ressonàncies paganes, i continua representant-se arreu; per exemple, aquest dissabte 10 de desembre al Teatre Principal d'Olot. Aquell viatge ha esdevingut també un disc que el segell Satélite K ha publicat uns mesos després del naixement del segon fill del músic barceloní.

La paternitat ha afectat la teva música d’alguna manera?

— És impossible que no l'afecti. M’ha canviat la vida, sens dubte. Es nota en la matèria, en les coses que m’ocupen i que em preocupen i que necessito compartir.

Des del disc Meridiana, les relacions familiars estan molt presents en les teves cançons. ¿Ara en comptes de mirar cap a la família d’on vens mires més cap a la família que estàs generant tu mateix?

— Això que estic presentant té a veure amb les dues coses. Té a veure amb la responsabilitat, la dificultat i el repte amb què em trobo com a pare ara, i això em remet també a d’on vinc, qui soc, què puc fer. Aquest disc és molt clar en aquest sentit, fins i tot ho dic explícitament en algun moment, que no vull perpetuar segons quines coses.

Qui és l’idiota i per què cal un viatge fins al seu centre?

— Tant de bo fos tan senzill matar el monstre. Aquest disc és un intent de posar nom a coses que no tenen nom i que costa detectar-les i entendre per què et fan mal. Se’m va acudir concretar tota aquesta pilota en un ninot. No m’estic inventant res, perquè ho ha fet la humanitat tota la vida amb els rituals. Jo ho faig a la meva manera i amb els recursos i el bagatge que tinc.

¿Et preocupava que el disc no pogués funcionar de manera autònoma a l’espectacle?

— És una por fundada, però tenia tan present que volia evitar-ho que vaig prendre les precaucions adequades perquè no passés. De fet, crec que he capgirat el problema: he utilitzat l’espectacle i el seu vessant escènic perquè la música arribi on no hauria arribat. El viatge que un té si es posa els cascos i escolta el disc arriba més profundament que si hagués fet un disc sense l’espectacle previ.

¿És el teu projecte escènic on ets més ballarí que mai? Fins i tot el cos i la gestualitat semblen més de ballarí que de músic.

— Quan per primera vegada em vaig atrevir a sortir a un escenari sense una guitarra, estava clar que el moviment no seria fàcil. No volia moure’m com un ballarí, perquè no pretenia ser un ballarí. Quan feia els assajos, cada vegada que m’acostava a la idea de coreografia o d’una cosa molt treballada escènicament, ho tirava enrere. Volia que fos una cosa molt senzilla i que jo fos un executor en el sentit d’algú que fa una acció que pot fer qualsevol persona.

Com que és una proposta minimalista, tant musicalment com gestualment, sí que recorda determinada dansa contemporània minimalista.

— Segurament hi ha ballarins que també fugen de formalismes i de tota la inèrcia gestual de la dansa contemporània. Segurament ens hem creuat en algunes coses.

En general, fuges bastant de les inèrcies musicals actuals.

— Sí. No estic gaire al cas ni em preocupa gaire veure què està sortint. Afortunadament, hi ha coses que de tant en tant em sorprenen, però mai he estat excessivament pendent de les noves formes, i de les que està prenent la música últimament encara menys. Tot i que tampoc no em sento identificat amb el discurs segons el qual el que hi havia abans era millor. Entenc que cada època té la seva forma d’expressar el moment que està vivint, però això no vol dir que m’hagi d’interessar.

En els sis últims anys de la teva trajectòria hi ha el propòsit de consolidar un llenguatge propi, oi?

— Des que estic en solitari sí que he intentat evitar les inèrcies del bagatge musical anglosaxó, tot això en què hem crescut. M’ha interessat trobar llenguatges més d’arrel, més d’aquí, més propers, i m’ha sortit una cosa rara que no sé què és però on senzillament m’he trobat a gust.

Això permet combinacions d’electrònica i acústica, pianos, la corda del Quartet Brossa... El teu llenguatge musical és prou permeable perquè s’expressi de maneres diferents.

— Ja des de meitat de carrera de Standstill vaig entendre molt que cada disc o fins i tot cada cançó requereix un vestit específic. I la meva feina és trobar-lo. Si se m’acut una cúmbia o un reggaeton per fer un ball irònic, el componc, el faig i el ballo, i no per això m’he casat amb l’estil. Senzillament, l’he utilitzat com a recurs per expressar-me. Això ho podem aplicar a cada EP de l'àlbum, que tenen caràcters molt diferents i que intenten ajudar una mica l’oient a entrar de manera òptima en allò que intento explicar.

El primer disc és l’Infern i l’altre el Purgatori. ¿En el Purgatori hi penses després de fer l’Infern?

— Bé, per a l’Infern tenia clar què volia explicar i com volia fer-ho... Tot això va néixer de la pandèmia, d’un moment en què estàvem a casa, al camp, i amb el meu fill cada dia sortíem a passejar pel bosc, hores i hores. Va ser bastant flipant redescobrir la vida. Va ser molt emocionant i també donava la mesura de què fem amb la nostra vida. Contraposava aquest univers de puresa de la infantesa, de la natura i de l’amor pur, amb tota la resta, la malaltia i les xarxes en què acabem caient. A partir d’aquesta contraposició vaig fer l’arquitectura del projecte. El que passa és que quan vaig voler estirar el fil del cel a partir de la cançó Como en los cuentos, que per a mi són el més semblant al cel, al renaixement i a la puresa, em va faltar material i em vaig quedar al Purgatori. Ara estem vivint al camp i tenim més consciència de moltes coses i estem més en pau, però encara hi treballem. Això és el que reflecteix el segon EP, que és molt més amable, sí, però...

Hi ha conceptes recurrents en aquest viatge al centre d’un idiota, com ara la culpa. Per què?

— No et sabria dir per què. Per algun motiu la culpa m’ha mobilitzat en molts sentits. És un motor en la meva vida, i això és problemàtic.

L’altre concepte és una mena d’estranyament de classe, que ja en parlaves al disc Diagonal.

— És que cada vegada que aprofundeixo en aquestes problemàtiques íntimes i intento arribar a l’arrel, moltes vegades hi ha coses que són de caràcter social o polític que venen d’algun lloc. És interessant i important destacar-ho, perquè hem d’intentar trobar la manera que els nostres fills i la gent que ha de venir es trobi contextos que siguin millors que els nostres, cal intentar-ho per no perpetuar moltes coses que són molt perverses i doloroses, i algunes tenen a veure amb la pobresa econòmica i cultural.

Què és el que et fa sentir feliç?

— Moltes coses, començant per la meva família, evidentment. També em fa sentir bé entendre que he trobat una manera de canalitzar la meva energia per convertir les coses dolentes en coses bones que poden ajudar la gent. Quan a vegades no sé on agafar-me, m’agafo a aquestes dues coses, que són prou importants.