Gabriel Bibiloni: "És curiós que els sants menys populars hagin estat els intel·lectuals"

PalmaNo fa tant de temps que a les Balears, de les persones, se’n celebrava el sant, més que l’aniversari. De la mateixa manera, al camp n’hi havia que tenien ben present el santoral: 'per sant Mateu, verema tot déu', i 'per santa Àgueda, sembra l’alfàbrega'. D’aquesta petjada que han deixat els sants en la cultura popular, i també en la llengua i el dia a dia de la societat illenca, se'n nodreix el Santoral apòcrif de Gabriel Bibiloni, un volum publicat per Documenta Balear que es presentarà aquest dijous horabaixa.

D’on us ve aquest interès pel santoral?

— Més que els sants en si, i les seves vides i miracles, l’objecte principal d’interès és la seva connexió amb la cultura popular. Un dia que tenia ganes d’escriure vaig decidir fer un escrit al meu blog, on normalment parl de coses de llengua, sobre el sant del dia. Uns dies després en vaig fer un altre i… Hi va haver gent que em deia que eren divertits i em van animar a continuar fent-ho. 

Fins que ha acabat recollit en un llibre. 

— Va ser una proposta que em van fer de Documenta Balear, sí. Vaig revisar tots els textos i els vaig ampliar i ha sortit aquest llibre. L’interès, com et deia, és sobretot en relació amb diferents elements de la cultura popular, com l’antroponímia. Antigament les persones duien noms de sants perquè era obligatori, des del concili de Trento, tot i que ara ja no sigui així. 

Ara ja no ho és, però.

— No, tradicionalment era obligatori posar als nins els noms dels avis, a Mallorca. I mentre això existia, el nombre de noms era bastant limitat. La norma s’ha acabat i els pares posen als nins els noms que volen. De fet, cada vegada se cerquen més noms que siguin diferents als habituals, noms fins i tot exòtics, perquè la gent estigui singularitzada. 

No només han determinat els noms de les persones, els sants. També dels pobles. 

— Clar, tenim llocs com Sant Joan, Sant Llorenç o Santa Margalida. I també hi ha una relació amb la llengua. Hi ha tot un refranyer relacionat amb sants que ve a ser com una espècie d’agenda dels pagesos. Diu en cada moment de l’any quines són les coses que s’han de fer, i això es transmetia de generació en generació. La gent aprenia que 'per sant Mateu, verema tot déu', o que 'per sant Martí, mata el porc i enceta el vi'. És una manera de recordar les coses que passen al camp, i també la meteorologia, com també hi ha una relació entre els sants i les festes populars: Sant Antoni, Sant Joan, Sant Sebastià…

Tanmateix tot això prové d’un origen religiós i acaba definint moltes qüestions de la cultura popular. Com es conjuga tot això amb una societat que és cada vegada més laica?

— S’han de separar les creences d’allò que és la cultura tradicional. Cadascú pot tenir les creences que vulgui i totes són respectables, però hi ha una cosa més enllà que té a veure amb la nostra cultura, i és aquest pòsit que els sants i la religió li han donat. També en relació amb la llengua, que està plena de paraules i expressions que surten de la religió, com dir ‘adeu’ quan ens acomiadam, o ‘déu me’n guard’, o que davant una sorpresa exclamem ‘mare de déu!’ Això no té res a veure amb les creences, ho pot dir un ateu o un agnòstic, com podem parlar de 'passar un calvari', que és una expressió que surt dels evangelis, o 'plorar com una magdalena' o, fins i tot, 'ficar el dit com sant Tomàs', per parlar de qui tot ho vol comprovar. 

D’aquest centenar de sants que apareixen al Santoral apòcrif, quins són els que més us han interessat?

— Uns sants un poc alternatius… Perquè els que més m’han interessat són aquells que no han existit. Al llibre n’hi apareixen 100, exactament, que són els que tenen un nom que tradicionalment du la gent. Quasi la meitat són màrtirs dels primers tres segles del cristianisme. Hem de recordar que fins al 313 era una religió perseguida per l’imperi romà i els líders cristians eren assassinats. Els màrtirs van ser els primers sants de l’Església. 

Em parlàveu de sants que no existeixen, però. 

— És que molts d’aquests màrtirs són inexistents. Són mites que s’anaven formant. La gent parlava de coses que sentia contar i que passaven d’un a un altre i la bolla es feia cada vegada més grossa. I apareixien aquests mites i llegendes, i fins i tot duplicacions com, per exemple, santa Eulària de Barcelona, que és una duplicació de santa Eulària de Mèrida. Tot això té un component novel·lesc, fantasiós, que després altres escrivien i contaven. Hi ha tot un personatge, Jaume de Voràgine, com li deim en català, que va escriure Llegenda Àuria, que va ser un dels grans best sellers del moment, dels més llegits i publicats a Europa, on recull vides de sants. Totes aquestes llegendes i tradicions surten de gent com ell. 

I entre els elements d’aquestes llegendes, com deis, n’hi ha que són extraordinaris. 

— I tant! Com les relíquies dels sants, per exemple. Aquesta devoció pels trossos del cos d’un sant… Hi ha hagut una fascinació per això, hi havia fins i tot comerç i hi havia cases reials que feien, compraven i venien relíquies. De fet, si a un monestir o una església n’hi havia ja tenia més categoria i estimulava els pelegrinatges. Era una manera de fer turisme cultural, i ho dic amb tota la ironia. 

Tanmateix hi ha alguns sants, que ja heu anomenat, com sant Antoni o sant Sebastià, les llegendes dels quals són molt més conegudes que les dels altres. 

— És curiós perquè els sants que han despertat menys interès al poble, els menys populars, són els intel·lectuals, com sant Jeroni o sant Agustí. Van escriure coses importants i van pensar molt en la conformació del coneixement popular i no han atret tant. I, per altra banda, amb alguns hi ha una espècie de guió que es va repetint, com si fos un clixé.

Com per exemple?

— Hi ha tota una col·lecció de dones verges i màrtirs que semblen tallades pel mateix patró. Les obliguen a casar-se amb qualcú, ho rebutgen perquè és pagà o perquè no es volen casar, i com que no creuen les condemnen a mort i les fan passar per una sèrie de turments molt similars, com bullir-les en una caldera o aplicar-los ferros roents. Els fan mil bretolades, però elles no pateixen. Aquest és el miracle! A santa Caterina li van aplicar la roda de pues, amb ganxos de ferro que li esquinçaven la pell, a santa Eulària li van fer mil animalades i no deia res, i santa Cecília, mentre li feien el cerimonial, cantava! És un guió que es va repetint amb les dones verges i màrtirs, i també amb els homes màrtirs. 

La seva vida sexual d'ells no interessava tant. 

— No, d’ells no, d’ells no importava aquesta informació.