“D’elefants, de ‘canguros’, de taurons”: per què deim en castellà el nom d’alguns animals?

Palma“És un jugador fet de molts de jugadors, però també de molts d’animals, marins i terrestres. D’elefants, de canguros, de taurons. Tots movent-se. És blaugrana, però és multicolor”. Era l’explicació que Miquel Barceló va donar fa uns dies als periodistes, sota l’atenta mirada de Joan Laporta, durant l’acte de presentació del cartell commemoratiu del 125è aniversari del Barça que el club li va encarregar. Tot i que l’obra ha rebut més sabatades que no lloances –hi ha qui ha comparat el futbolista representat amb el personatge de ciència-ficció ‘la Cosa’–, també hi ha qui ha destacat la genialitat de l’obra, comparant-la amb la d’artistes que l’han precedit en aquesta tasca, com Miró i Tàpies. I de l’explicació que el felanitxer va fer del cartell, també hi ha qui ha assegurat que, ben bé, podria ser el títol d’una cançó dels Antònia Font: D’elefants, de canguros, de taurons. Sigui per la mescladissa de temàtiques absurdes o per l’alternança de noms en català i en castellà, aquest hipotètic títol ens dona joc per reflexionar sobre una qüestió animalera: el nom de quines bèsties deim en castellà i de quines altres ho feim en català?

Animals exòtics i animals de casa. Dècades enrere, quan el català tenia poca presència als mitjans de comunicació de masses, era habitual que els catalanoparlants diguéssim en castellà el nom d’alguns animals exòtics. “Els hipopótamos tenen una boca grossa com un calaix”, “Els bisontes són els bous salvatges de l’Amèrica del Nord”, es podia sentir a dir a persones de qualsevol edat. Perquè era en castellà que aquestes denominacions arribaven a la societat, ja fos a través del cinema, dels dibuixos animats, dels documentals i de les revistes impreses. L’escola en català corregí de manera progressiva aquella tendència, i avui dia la majoria dels catalanoparlants sabem que, si ho volem fer bé, hem de dir “hipopòtam”, “bisó”, “girafa” i “pingüí”. Això no impedeix que a algú, per molta consciència lingüística que tingui, no li escapi un “canguro”. Per edat, Miquel Barceló pertany a aquelles generacions que varen ser escolaritzades exclusivament en castellà. I, de fet, el català va arribar a l’escola molts d’anys després que el felanitxer l’hagués abandonat. Ara bé, del que no dubta Barcelò –ni la majoria dels catalanoparlants de la seva generació– és de dir pel nom animals com una cega, un sebel·lí i un puput (sigui felanitxer o no), entre d’altres. I ben segur que tampoc no es veu amb feina a l’hora d’identificar un esparrall, una donzella i una morena, per fer referència a l’univers marí, tan representat per l’artista. Les generacions més joves, en canvi, saben en català el nom de les espècies exòtiques, però per ventura en desconeixen el de les de casa, siguin animals domèstics o salvatges. El motiu és el distanciament de les generacions joves de l’entorn més immediat i del trencament de la transmissió intergeneracional de vocabulari específic.

Someretes del papa, llagosts i borinos. El desconeixement del vocabulari animal no es limita als vertebrats sinó també als insectes. Fa anys, en trescar per foravila i aixecar una pedra, els majors advertien als infants que allò que s’arrufava i es feia un bolla en tocar-la era una somereta del papa. Dels insectes, que, enganxats a una branca, si l’espolsàvem, pegaven un gran bot i se n’anaven enfora, en dèiem “llagosts”. I també hi havia els que, en funció de si eren rossos o morenos, eren portadors de bona o mala sort. Això eren (i són encara ara) els borinos. Tot aquest és un coneixement i una riquesa lingüística la pèrdua del qual l’escola, els nous mitjans audiovisuals i les xarxes socials, no han estat capaços de suplir.

Tonyina i ‘atún’. En altres ocasions ha estat la comercialització i la producció industrial d’un producte que ha generat la convivència de dos mots, un en català i un altre en castellà. A dins la mar, li deim “tonyina”, però trossejat i posat dins una llauna, ja fa temps que vàrem començar a dir-li “atún”, a conseqüència de la llengua majoritària al comerç i la publicitat. En relació amb aquest peix, hi ha però un altre desbarat. En castellà es distingeix entre ‘atún rojo’ i ‘atún blanco’. Aquesta distinció, però, no existeix en català, perquè al primer li deim senzillament “tonyina” i al segon “albacora”. Per tant, tot i que alguns mitjans ho hagin popularitzat en temps recents, és incorrecte dir “tonyina vermella”, perquè en català just n’hi ha una. En el cas dels peixos de la mar, s’entén que hi pugui haver un desconeixement d’una part de la societat, perquè no tothom té experiència marinera. La vida moderna, però, s’ha distanciat del camp i han caigut en l’oblit expressions animals atribuïdes a persones segons unes determinades característiques. Feis la prova i demanau al primer que passi si sap que és una truja buinera, un xotet de cordeta o un toís (pronunciat generalment ‘tovís’ a Mallorca).