D’illa a illa: les Balears i Puerto Rico

PalmaFa 125 anys, l’agost del 1898, un armistici va aturar el conflicte que havia esclatat entre els Estats Units i Espanya per la possessió de Puerto Rico. Només uns mesos més tard, el Tractat de París en va consagrar el lliurament als Estats Units, juntament amb Cuba i les Filipines. Fou el Desastre del 98. Milers d’illencs que s’havien establert en aquell territori de les Antilles, així com els seus descendents, deixaven així de ser súbdits de l’imperi hispànic, per passar a ser-ho del que avui és un Estat Lliure Associat lligat als Estats Units.

L’historiador Benet Albertí assenyala que Puerto Rico va ser, juntament amb l’Argentina, Cuba, França, Algèria i l’Uruguai, una de les destinacions més destacades de la nostra emigració entre mitjan XIX i mitjan XX: als arxius d’aquella illa “s’ha pogut documentar la presència de fins a 4.000 balears”. La porto-riquenya Estela Cifre aporta una xifra que sembla bastant baixa: 884 residents mallorquins el XIX, 66 menorquins i 60 eivissencs. El cens del 1897, segons el professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears Sebastià Serra, registra “1.433 persones naturals de les Balears”. L’emigració illenca va ser essencialment mallorquina, “afavorida per l’existència de vapors que periòdicament feien travessies des del port de Palma” a les Antilles, segons recull Albertí.

Aquest autor documenta la primera sol·licitud a Mallorca per viatjar a Puerto Rico l’any 1835. Es tracta del “negociant Vicenç Amengual, casat de 42 anys i natural de Palma”. L’investigador Jaume Ensenyat registra la travessia d’un “mercant a Puerto Rico, amb càrrega d’anissos i teles (...)” el 1837. “L’armador pertanyia a la família Fuster” de Palma, i “és possible que el viatge s’iniciàs en aquesta ciutat”.

L’emigrant de les Illes cap a Puerto Rico, explica Ensenyat, “no anava a l’aventura. Havia estat cridat per un familiar o amic de la família. Tenien la seguretat de trobar-hi feina i quasi la garantia de poder-s’hi situar”. Eren molt joves: el 73% varen emigrar “entre els quinze i els desset anys”. Les activitats a les quals es varen dedicar eren dues, essencialment: “El comerç i l’agricultura”, aquesta darrera especialitzada en “el conreu del cafè i la canya de sucre”.

Sollerics i artanencs

Com subratlla Albertí, les destinacions dels nostres emigrants s’orientaven cap a un indret preferent en funció de la seva localitat d’origen. En el cas de Puerto Rico, Sóller va ser un dels orígens més destacats: el cens del 1887 registra 110 emigrants cap a l’illa antillana, només per darrere de França, la destinació per excel·lència dels sollerics. Ensenyat recull com el vaixell Nicolás, amb matrícula del Port de Sóller, del qual era patró Joan Bil i navilier Nicolau Morell, “va fer la travessia a les Antilles diverses vegades, transportant passatge –entre ells joves emigrants– i mercaderies diverses”. L’investigador Joan Estades ha documentat 299 sollerics que encara el 1899 residien a Puerto Rico, si bé és possible “que en fossin molts més”.

Segons la geògrafa Antònia Ripoll, citada a l’estudi El moviment associatiu balear a l’exterior, es detecten “importants cadenes migratòries” entre Sóller i les ciutats de Lares, San Juan i Adjuntas, i entre Artà i Mayagüez, així com “entre Palma i Ponce, entre Manacor i San Juan, entre Sóller i Arecibo, entre Artà i Guayama” i entre Palma i San Juan. Des de les Illes no tan sols s’hi enviaven emigrants, sinó també, afegeix Ensenyat, “sabates i teles (...)”. “Hi va assolir gran popularitat un tipus de teixit de cotó lleuger, apropiat per a països tropicals”, el rayadillo o mil rayas, “la fabricació del qual es va iniciar a Sóller, coincidint amb la mecanització de la indústria tèxtil”.

Alguns emigrants varen aconseguir una bona posició econòmica. Al cadastre del 1854 de la localitat de Lares, assenyala Ensenyat, “els majors contribuents són dos mallorquins”, les empreses José Coll y Hermano i Marquès y Cia. Aquesta darrera era propietat de “Joan Marquès i Marquès, qui va ser el primer solleric que va emigrar a Puerto Rico l’any 1837, i és considerat el fundador de la ciutat de Lares moderna”. L’artanenc Antoni Blanes fou un veritable filantrop que, gràcies a la fortuna acumulada, va contribuir a sufragar l’hospital de Sant Antonio de Mayagüez. Segons Albertí, el 1883 “regalà la casa-hospici Asil de Santa Rosa” a la seva vila natal.

El moviment associatiu balear a l’exterior narra que “la majoria dels emigrants mallorquins solien repatriar els guanys aconseguits a Puerto Rico”. “Molts de sollerics, per exemple, tornaven i es casaven amb dones de Sóller”, si bé Cifre registra més de 150 matrimonis mixtos entre porto-riquenyes i mallorquins. “Les trameses enviades pels emigrants i els capitals aportats”, explica l’esmentat estudi, “permeteren adquirir béns immobles i fer inversions a Mallorca. Així, Damià Morell Pons i Miquel Ballester Serra, ambdós emigrants a Puerto Rico, varen ser director i accionista, respectivament, del Banc de Sóller, creat el 1890”.

Entre les finques que varen ser propietat d’emigrants de les Illes es troba La Balear, a Castañer, que actualment també presta serveis hotelers als turistes. Segons el blog puertoricoproduce.com, va ser fundada el 1850: “Cinc generacions de la mateixa família hi han cultivat principalment cafè, a més de canya, cítrics, bananes i plàtans”. El propietari actual és Felipe Ozonas Morell, el rebesavi del qual va arribar a Puerto Rico “en el boom del cafè i va crear un imperi al poblat de Castañer que porta el seu llinatge”.

El ‘pa de Mallorca’

Pel que fa a comerços i restaurants, a San Juan avui encara existeixen La Mallorquina, fundada el 1848; La Bombonera, dels socis Puig i Abraham, o la ferreteria Los Muchachos. Segons Albertí, a preguntes de la Comissió de Reclutament, l’Ajuntament d’Artà va informar el 1916 que quatre al·lots d’aquesta localitat, que eren cercats per prestar el servei militar, “residien a les cases de comerç denominades Los Muchachos, Ginard y Cía i Villa de Artà”. Les nostres ensaïmades són conegudes a l’illa com a mallorcas o pan de mallorca.

El problema colonial també va esclatar a Puerto Rico, si bé sense la magnitud de Cuba i les Filipines. Del 1868 és el ‘crit de Lares’, intent de revolta fracassat. Curiosament, com recull Ensenyat, “per diverses raons” els insurgents “protegiren la vida i els béns” del solleric Joan Marquès. Si bé el Partido Incondicionalmente Español sembla que “tenia força afiliats i molts més simpatitzants entre els residents mallorquins”, hi havia excepcions: Pablo Vilella Pol, fill de mallorquins, fou membre del Partit Autonomista i elegit senador el 1897, just abans del Desastre.

El conflicte es va agreujar per la intervenció dels Estats Units. Les seves tropes desembarcaren a l’illa el juliol del 1898, però a penes dues setmanes més tard s’hi establí l’armistici que conduiria, el desembre següent, a la cessió de la colònia als nord-americans pel Tractat de París. Un “gran nombre d’emigrants mallorquins”, segons Jaume Ensenyat, varen formar part de la milícia Voluntarios de Puerto Rico, “que va tenir una actuació destacada en oposar-se a les tropes invasores (...)”. “De tota manera, pogueren fer poca cosa”, afegeix.

El moviment associatiu balear a l’exterior comptabilitza “almenys 19 illencs de l’exèrcit espanyol” que “trobaren la mort a l’illa en el període 1895-1898”. “Tots ells perderen la vida a causa de malalties i no es té constància de cap balear que morís en combat”, assenyala. És curiós el cas del capità de voluntaris solleric Macià Ferrer –era comerciant–, que, quan es va produir la invasió nord-americana, “improvisà una petita tropa amb els emigrants mallorquins” per defensar les seves propietats contra els insurgents “incontrolats”, “fins que arribaren les forces regulars” dels Estats Units.

En ser annexionat Puerto Rico pels nord-americans, es va produir una divisió de posicions entre els residents illencs. Una part d’ells, assenyala Albertí, va optar pel retorn. D’altres es varen decantar per quedar-s’hi, “mantenint la nacionalitat espanyola”, mentre que alguns altres “adoptaren la nacionalitat nord-americana, decisió que no estigué exempta de dubtes (...) davant el futur incert que els deparava el canvi de sobirania”. Quan es va fer el cens de 1900 a Palma, “les autoritats estadístiques detectaren una família classificada com a transeünt procedent de Puerto Rico, illa en la qual tenien establerta una casa-comerç, que no volia figurar amb nacionalitat dels Estats Units ni tampoc espanyola, pels possibles prejudicis que pogués comportar”. “Manifestaren que esperaven conèixer quina seria la situació definitiva”. Molt mallorquí, tot s’ha de dir, això de posar-se ‘darrere la roca’.

Tot i el canvi de dominació, “l’emigració mallorquina continuà”, d’acord amb El moviment associatiu balear a l’exterior, “si bé les relacions econòmiques foren més difícils i a poc a poc s’anaren trencant les cadenes migratòries”. Puerto Rico, narren els historiadors Antoni Marimon i Manel Santana, “va acollir alguns exiliats vinculats a la important colònia d’emigrants”, arran de la Guerra Civil, entre els quals el solleric Josep Marquès Mayol, que hi tenia família. Després, tot canvià: passàrem de ser terra d’emigrants a ser terra d’immigració.