Dalí, pintor de cort de l'alta societat nord-americana

Exiliat als Estats Units entre el 1940 i el 1948 arran de la Segona Guerra Mundial, Dalí no només es va convertir en l'ambaixador del surrealisme a l'altra banda de l'Atlàntic: immers en l'alta societat nord-americana, va retratar alguns dels magnats de Hollywood i milionaris més coneguts. Valorat entre 686.000 i 1 milió d'euros, el 3 de maig Sotheby's subhastarà a Nova York un dels seus retrats més coneguts, el de la magnat de la indústria cosmètica i princesa Artchild Gourielli Helena Rubinstein. Dos dies després, amb una valoració entre 136.000 i 205.000 euros, Christie's traurà a la venda un altre retrat més senzill, la protagonista del qual no ha estat identificada.

S'ha parlat poc dels retrats de societat de Dalí, i no tots han sortit a la llum. Com que van ser producte d'encàrrecs i tenen, per tant, un caràcter íntim, sovint s'han mantingut en les col·leccions privades. Actualment, la investigadora canadenca Julia Pine està portant a terme una investigació sobre aquest vessant de l'obra daliniana, els resultats de la qual està previst que vegin la llum el 2012 en un llibre titulat, fent un joc de paraules amb la novel·la de Dalí Rostres ocults , Rostres revelats: els retrats de Salvador Dalí .

"Al retrat que em va fer Dalí aparec encadenada amb collarets d'esmaragdes a una alta muntanya. Li va semblar que estava lligada a les meves possessions, res més lluny de la realitat", va afirmar la mateixa Rubinstein. També va recordar que "Dalí tenia moltes explicacions pel simbolisme d'aquest retrat. Havia après anglès, aleshores. Parlava de meravella i era un bon venedor". I a les seves memòries, publicades el 1966, Rubinstein va deixar escrit que "Dalí afirma que va ser reconegut com a retratista als Estats Units després de pintar el meu retrat".

Caricatures més o menys subtils

Malgrat tot, no totes les lectures del retrat que se n'han fet són precisament afalagadores. Mentre que els especialistes de Sotheby's el posen en relació amb la figura mitològica d'Andròmeda, Pine creu que la fortalesa del caràcter de Rubinstein que Dalí volia expressar en aquesta pintura té més en comú amb el Mount Rushmore, la muntanya de Dakota del Sud on hi ha esculpits els bustos dels presidents dels Estats Units Thomas Jefferson, George Washington, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln. I encara va més lluny quan proposa la idea que Dalí només va pintar el bust de Rubinstein perquè era una dona grassa i a la qual era difícil afavorir en els retrats. De fet, el 1942 Rubinstein ja tenia setanta-tres anys, però Dalí la va pintar rejovenida.

"Hem de tenir en compte que molts dels retrats de societat, sinó tots, que Dalí va fer per a dones nord-americanes adinerades, i per a alguns homes, van ser caricatures. A vegades eren subtils, d'altres no tant", afirma Pine. "Sovint no són retrats afalagadors i Dalí hi va introduir elements per burlar-se dels personatges que retratava", afegeix. El llenguatge de les flors és un dels mecanismes que el pintor empordanès va utilitzar per fer passar aquestes bromes privades als retrats: "Si trobava que la protagonista del retrat era atractiva i jove, hi pintava flors fresques. Si la trobava vella o lletja, sovint s'hi poden trobar dents de lleó seques o arbres retorçats". I encara va anar més enllà, segons Pine. Quan el 1953 Dalí va retratar Mrs. Ann Woodward, que havia estat artista de varietats i que era tractada pels mitjans com una caçafortunes, la va representar com una femme fatale , amb símbols que suggerien una sexualitat evident. I en lloc de vestir-la amb un vestit de nit li va posar un llençol arrugat. Casada amb el fill d'un gran industrial novaiorquès, Woodward va refusar el retrat, segons va recollir Ricard Mas al llibre La vida pública de Salvador Dalí . Finalment, però, un jutge la va obligar a pagar els 7.000 dòlars que Dalí li reclamava. Woodward va amenaçar de llançar el retrat al Hudson, però finalment se'l va quedar.

El 1943, el retrat de Rubinstein, amb nou retrats de societat més i una dotzena de dibuixos, va formar part d'una exposició de Dalí a la galeria novaiorquesa Knoedler. Tal com recull Ian Gibson a La vida excessiva de Salvador Dalí , l'exposició no va impressionar els crítics, i posa com a exemple una ressenya apareguda al New York Sun : "La nostra dama més elegant, la senyora de Harrison Williams, apareix amb parracs i descalça. Qualsevol ànima de Déu té sabates; qualsevol, tret de la senyora de Harrison Williams. Sembla que aquest és un cas extrem. Però no té gràcia. La cara de la princesa Gourielli apareix esculpida en un penya-segat, com les monstruositats de Gutzon Borgium [l'escultor que va concebre el Mount Rushmore]". Amb tot, a més del seu retrat, Rubinstein va encarregar a Dalí que pintés tres frescos per decorar el menjador del seu apartament a Manhattan.

Tot i que d'una manera o altra l'univers surrealista de Dalí queda palès en tots aquests retrats, sobretot pels paisatges buits que envolten molts dels personatges, Pine assenyala que Dalí va fer servir una fórmula molt específica, més aviat tradicional tant en la forma com en el contingut. Els pocs retrats de societat que havia fet als anys trenta, entre els quals hi ha el retrat de la vescomtessa de Noailles o el de l'arquitecte Emilio Terry, encara mantenien, però, el seu potencial revolucionari.

Allunyat del surrealisme i amb la vista posada en l'estil dels mestres antics, Dalí va seguir pintant retrats de societat fins als anys setanta. Alguns, afirma Pine, els acabava a Port Lligat a partir d'esbossos. El 1973 va acabar de pintar al Museu del Prado el retrat de Carmen Martínez-Bordiú, neta de Franco, com a regal per al seu casament amb el duc de Cadis, i el 1980 va entregar al rei Joan Carles un retrat que li havia fet retocant una fotografia oficial titulat El príncipe de ensueño .