Damià Huguet, divers i únic

Filòleg I Crític LiterariDamià Huguet va ser, per damunt de tot, un artista, un home enamorat de l’art en totes les seves manifestacions. Una de les primeres que el captivà va ser la del cinema.

La companyia dels Godard, Tornatore, Passolini, Betolucci i tants d’altres el va ajudar a construir-se un món propi i l’infant rural meravellat davant les imatges que podia contemplar a la sala local (molts d’anys després el Cinema Paradiso li causà impacte) amb el pas dels anys va convertir-se en el crític solvent que sempre que podia assistia a les mostres cinematogràfiques internacionals.

Després s’enamorà de la música popular i Campos, al final de la dècada del 1960, es va convertir en un escenari essencial en la promoció de la Nova Cançó a Mallorca.

Ell, juntament amb altres campaners a qui hauríem de retre homenatge -en primer lloc, al seu amic Gregori Mir, traspassat molt recentment- ho feren possible i les col·laboracions amb Maria del Mar Bonet en donen fe. També va saber convertir-se en un pintor ambiciós i exigent i no tenc cap dubte que les seves millors teles haurien de ser recuperades per ocupar l’espai a què tenen dret en les sales d’algun dels museus que, teòricament, millor ens representen, i pens, naturalment, en Es Baluard. l encara hi ha l’Huguet escultor que passava hores ideant formes a una ferreria de Campos o ‘caçant’ pedres singulars pels cloquers de fora vila. I el fotògraf -qui no recorda el seguidor del Campos de futbol perseguint l’àrbitre amb la cadira enlaire?- i el periodista o el memorialista - Les fites netes és un llibre que transmet una llum que sembla que mai no s’ha d’extingir- i l’investigador d’aspectes històrics, el bibliògraf, etc.

Poeta per damunt de tot

En efecte, Huguet va ser una persona que tenia un camp molt ampli d’interessos. En el camp de la creació, però, per damunt de tot va ser poeta. No tenc cap dubte que la poesia constituí la passió més forta de la seva vida, o almenys la que es va traduir en una obra més extensa i més sòlida. Escric aquesta nota apressada lluny de la meva biblioteca, però em vénen al cap versos memorables.

Alguns provenen dels seus primers llibres. Per exemple, aquell “tenc set de tu i bec ginebra”, que es va comentar tant entre els que seguíem de prop les edicions de poesia a Mallorca. Pertany a l’època en què publicava llibres com Home de primera mà, Cinc minuts amb tu, o Esquena de ganivet. Era un poeta jove, vigorós, desbordant, tocat d’existencialisme, gran admirador de l’entranyable Blai Bonet, amb qui coincidia setmanalment a Santanyí, i de poetes que es movien entre la protesta social i l’expressió enèrgica dels neguits personals, com César Vallejo.

El sexe en el centre

La temàtica sexual ja ocupava un paper important en els seus versos, i després encara n’ocuparia més a Traus badats o a L’encant dels pentenills, en què feia paròdia de les noves modes neoformalistes.

L’encant dels pentenills és un llibre o, millor, un conjunt de làmines, preciós, amb dibuixos de Miquel Brunet i poemes seus molt curts. Aleshores Huguet ja s’havia convertit en editor de poesia i havia posat en circulació les col·leccions ‘Guaret’, ‘Quaderns campaners’ i ‘La garangola’, en què invertí molts d’esforços i també més cabals dels que era sensat invertir.

Se sentia atret pels camins de l’avantguarda i, precisament, a Guaret, va publicar un llibre singular i únic, Ofici de sords, que s’ha de considerar una de les seves obres majors, fita molt destacada en l’evolució de la poesia insular.

Personalment, però, va sentir-se frustrat pels resultats obtinguts de l’activitat febril que dugué a terme durant aquells anys, decebut per l’escàs reconeixement que va creure rebre, per dir-ho d’una manera suau.

Va tancar les edicions pròpies i també els experiments lírics més agosarats i, en els darrers llibres que va escriure i publicar, Guarets de l’alba, L’ull dels clapers, Vols des d’Orly, Les flors de la claror, es va refugiar en el que ell mateix anomenà l’‘elegia mediterrrània’ i els ‘poemes cinematogràfics’. Són plens de versos que retornen a les fidelitats de sempre i que ho fan amb un deix molt peculiar, com si es tractàs d’una barreja de malenconia, mitificació, elementalitat i expressió assossegada.

En definitiva, la trajectòria artística de Damià Huguet va ser intensa, apassionada, molt personal, plena d’originalitat i risc, però també amerada de les moltes veus que admirà.

Per a mi, encara li devem part del reconeixement que la seva obra es mereix i que ell va poder pensar que tots plegats li negàvem.