Dani Martín: "Respecto tots els artistes, menys els que prostitueixen la música"

BarcelonaDani Martín (Madrid, 1977) viu una mena de segona joventut amb El último día de nuestras vidas (Sony, 2024), un disc que defensa gairebé com una anomalia de pop-rock en un mainstream dominant pel reggaeton-pop. A més, l'exlíder d'El Canto del Loco es prepara per a una gira que ja ha aconseguit fites com exhaurir les entrades per a deu concerts al WiZink Center de Madrid a finals del 2025. A Barcelona, de moment, en farà dos al Palau Sant Jordi el 2026: el 25 d'abril i el 24 d'octubre. De tot plegat en parla en una habitació de l'Hotel Barceló Sants de Barcelona.

Has fet les cançons que et demanava el cos?

— Sí. Les cançons, el disc, la portada, tot. Aquest disc és molt alliberador. La primera setmana n'hem venut gairebé 14.000 exemplars, la majoria físics. És fins i tot esperançador que puguin existir bandes i maneres de fer les coses diferents de les que semblava que estaven establertes, tot allò d'haver de fer duets o de fer-ho tot digitalment.

Una meitat del disc sembla un cop de puny sobre la taula i l'altra una reflexió sobre certes vulnerabilitats que tens, no ja com a creador, sinó com a persona.

— Com a persona, sí. Hi ha una autocrítica personal molt latent, també un atipament de totes aquestes coses que et deia. Per què cal fer-ho tot d'una manera? Per què no puc fer un disc sense duets? Per què no puc fer un disc enregistrat a Abbey Road? Per què no puc provar sons de caixes de bateria? Per què cal triar-ho tot en un banc de sons de Pro Tools? Per què no podem fer les coses com les fèiem abans, i que tantes satisfaccions ens ha donat? És meravellós fer equip i tenir una banda. No hi ha res comparable a donar-se el permís de deixar l'ego fora i que un munt de persones opinin i posin coses sobre la taula. I ens estem allunyant d'això volent anar al resultat, creient-nos que s'arriba als llocs agafant dreceres en comptes de fer el camí, que trigaràs més temps, però és molt més satisfactori.

De tota manera, ompliràs dos cops el Palau Sant Jordi. No estàs sol en aquesta croada.

— La realitat és aquesta: quan presentes les cançons a una discogràfica multinacional, el 80% de les persones que les escolten diuen: “A la tres hi veig l'Aitana, a la quatre veig un duet amb el Turizo, a la sis amb no sé qui”. I tens ganes de dir: "Doncs jo no hi veig ningú". Respecto tots els artistes de qualsevol gènere, menys els que van al resultat, menys els que es prostitueixen i prostitueixen la música. I, amb un punt de rebel·lia, vaig decidir que al disc no hi haurà duets, perquè no em ve de gust. Si hi ha un duet, que sigui perquè realment ens ha vingut de gust cantar junts, no perquè algú hagi pensat que serà millor per a la ràdio o per a la plataforma digital.

Hi ha més indignació que ressentiment, o totes dues coses?

— Al disc?

Al disc i sobretot en el discurs contra certes dinàmiques de la indústria musical.

— Hi ha sentit de l'humor. No estic enfadat amb ningú, tot el contrari. Encara més, crec que hi ha reggaeton que està molt ben fet. Hi ha gent com Residente —o Calle 13 en el seu moment—, Tego Calderón, Ozuna i Julio Voltio que han fet un reggaeton molt ben fet, que neix de la veritat i que me'l crec. I després hi ha una part que no me la crec, com passa amb el rock, el pop, amb tot. És com quan et diuen: "Fes bachata perquè ara està funcionant la bachata". No fotis, si jo no tinc res a veure amb la bachata, per què n'hauria de fer ara? Faré el que em surti del cor. Aquest és la filosofia i el discurs del disc.

M'interessa que em comentis coses sobre la vulnerabilitat i sobre com estàs exposant determinats sentiments en algunes cançons. Per exemple, a Carpe diem, en què hi ha una cosa molt personal dins una dinàmica de cançó d'amor, o desamor, que pot ser més universal.

— Carpe diem parla de la culpa, i dins d'aquesta culpa neix una autocrítica. Quan sents la culpa, primer la sobredimensiones. I a mesura que va passant el temps t'adones que la teva autoexigència, els teus turments i tal, l'havien sobredimensionat. Però sí, és una cançó sobre un dolor i un sentiment de culpa absolutament cert. Però no sé si m'hi exposo. Crec que el que mostra a Instagram una foto del cotxe, de casa seva o de la parella s'exposa més que el que és capaç de mostrar la vulnerabilitat, la sensibilitat i la capacitat de saber en què ha errat i que demana perdó.

Cançons com Carpe diem i El silencio les podies haver compost fa quinze anys?

— No. No havia gestionat gaires coses, ni sabia gestionar-les per autocriticar-me i per definir-me així. De fet, crec que potser són dues de les cançons més boniques que he fet en els últims temps.

En aquest sentit, no sé si t'han servit de guia artistes com Leiva, que també des del rock s'enfronta a aquest tipus de sentiments, per no parlar de Nick Cave.

— Vaig veure Nick Cave fa poc a Madrid. Em faltarien vides per arribar al que fa. No l'havia vist mai en directe, i em va semblar una energia, una potència vocal... Em vaig quedar molt flipat. Em va fer aprendre un munt de coses que no sé fer, i és meravellós adonar-te que hi ha gent que et treu 150 milions de vides d'avantatge fent coses absolutament increïbles. Va ser un concert increïble.

Però tu també tens molta experiència en la gestió de multituds.

— Sí, sí. No parlo d’això. Parlo del que Nick Cave genera. Sense jo saber-ne cap cançó, em va abduir completament. I sobre Leiva, doncs, a banda que ens estimem molt, crec que tenim carreres absolutament diferents. En la manera d'escriure, Leiva és molt més intel·lectual que jo. I jo em considero més primari, que no vol dir que sigui pitjor ni millor. Tinc menys capacitat eloqüent. Parlo més des de la víscera i ell potser més des de la intel·lectualitat. El considero un músic més intel·lectual que jo. Jo em considero un primat absolut, sense que això sigui pejoratiu.

La cançó Malasaña, que és on fas una picada d'ull a Lady Madrid, de Pereza, té un to nostàlgic, oi?

— Sí, Malasaña és una cançó evocadora. És una idealització de l'amor amb un munt de relats molt de la meva època. És una de les primeres cançons que em van sortir al confinament. A guitarra i veu, com Carpe diem. Totes dues són del confinament.

Hi ha grups de rock relativament nous que també estan incorporant el paisatge de Madrid a les cançons, com Alcalá Norte, La Paloma, Carolina Durante… Què en penses?

— Increïble. Esperança absoluta. I gratitud. M'encanta que hi hagi bandes, que estiguin apareixent un munt de creadors nous i que els xavals s'agafin a aquesta gent que escriu amb les vísceres. Em sembla molt interessant.

Hi veus reflectida la teva joventut, en aquestes bandes?

— Sí, en Carolina Durante m'hi veig molt reflectit: en el modus operandi, la manera de ser, la naturalitat... M'encanten, em semblen supernaturals. També em passa amb les Ginebras; estava en un camerino amb elles i de sobte era com veure El Canto del Loco.

Encara no havia sortit el nom del teu exgrup...

— N'estic superorgullós, del Canto.

A la cançó Burning man parles de la vida brilli-brilli. No sé si és que detestes determinats comportaments que fins i tot és possible que tinguessis tu en alguna època.

— No, no. En aquesta cançó parlo dels influencers i del mal ús de les xarxes socials. Quan hi treus el fill perquè et generi molts likes, em sembla que estàs fent un mal ús de les xarxes socials i de la teva vida. I d'això parla la cançó. No, no considero mai que hagi venut ni la meva vida, ni la dels meus pares, ni la de la meva germana; ni la meva privadesa ni res d'això.

Has tingut moltes topades amb la premsa?

— No he tingut cap topada amb la premsa, ni amb la rosa, ni amb la groga, ni amb la blanca. No hi he tingut mai cap topada, tot i que en podia haver tingut perquè sí que m'han vingut a buscar. Sincerament, després, amb la perspectiva, t'adones que ni ets tan important, ni la teva història és tan important, ni el que dura una foto en una revista és tan important.

De les bandes que escoltaves quan eres adolescent, quines creus que segueixen presents a la música que fas avui?

— Los Ronaldos, Green Day i ja està. Coque [Malla, de Los Ronaldos] em va obrir la porta de la música. Em va ensenyar els Rolling Stones, Bob Dylan, tot. Ell va ser qui m'ho va resumir tot i em va dir: això és el que mola. Tenim una amistat preciosa. És un dels músics més importants de la nostra escena i dels meus millors amics de la música.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— El menjador de casa els meus pares, on sempre sonava música. Serrat, Silvio Rodríguez, Camarón, Enrique Morente, els Beatles, els Rolling Stones, Los Brincos, Smash, de tot. I quan el 1987 van arribar Los Ronaldos, el meu pare els posava i li agradaven. Hi havia com un ambient de llibertat. La meva germana també portava els seus discos i els escoltàvem tota la família. No hi havia prejudicis. Jo posava després Extremoduro i el meu pare també l'escoltava. No existia allò de “nen, abaixa això”.

I tens cap record que t'agradaria oblidar, o cap experiència dolenta amb la música?

— Tots els que he viscut m'han portat fins avui. Fins i tot les ombres més fosques que he viscut m'han fet muntar la meva pròpia oficina perquè les coses es desenvolupessin de la manera que a mi m'agradaven i no com m'havien ensenyat.

A propòsit d'Extremoduro i Robe Iniesta. T'imagines als 60 anys fent un disc tan potent com el que va fer ell fa un any?

— Sí. I només m'imagino fent un disc amb 60 anys si serà així. I si serà amb tanta veritat i amb tanta mala llet i amb tanta bona lírica. El Robe m'emociona des que tenia 12 o 13 anys. Hi havia una ràbia a la veu, un atipament, una queixa, una manera de parlar de l'amor des d'un lloc molt estrany. I en aquest últim es retroba amb el seu millor moment. La cançó Nada que perder em sembla increïble. El Robe no segueix cap mena de cànon i és de debò.