Dani de la Orden, el triomf de l’humor blanc i familiar

BarcelonaPorta una samarreta de Transformers i és fan de Michael Bay, però a les seves pel·lícules hi ha més petons i acudits que batalles de robots. Dani de la Orden (Barcelona, 1989) s’ha especialitzat a dirigir comèdies orgullosament romàntiques i naïfs, potser perquè ell també ho és. O potser perquè, com diu ell mateix, “són projectes fàcils d’aixecar, és un gènere agraït des d’un punt de vista pressupostari”. Deu ser per això que, mentre molts dels seus col·legues directors les passen magres per ampliar la filmografia, ell ja ha firmat quatre títols amb només 29 anys, l’últim dels quals és El mejor verano de mi vida, que s’ha convertit en l’èxit sorpresa de l’estiu i ja suma 4,3 milions d’euros i 750.000 espectadors.

L’humorista Leo Harlem interpreta al film un pare en hores baixes, arraconat pels deutes i abandonat per la dona, però decidit a donar-li al seu fill les vacances de somni que li va prometre si treia tot excel·lents. Un personatge murri i encantador de serps que no evoca per casualitat els protagonistes de les comèdies populars italianes, perquè el film és un remake de Sole a cantinelli (2013), un dels primers èxits del fenomen italià de la comèdia Checco Zalone. “El que m’interessava era jugar amb els tòpics sobre els pijos i hipsters que es passen de frenada amb el tema de cuidar-se -explica De la Orden-. El Leo està als antípodes d’aquest postureig, és un cuñao típicament espanyol que té opinions de tot sense estar informat de res”. El director admet que té molts buits en la seva educació cinèfila i no està gaire familiaritzat amb el cinema italià. “Els meus referents aquí són comèdies familiars dels 90 com Sol a casa (1990), Sra. Doubfire (1994) i A casa per vacance s (1995)”, apunta.

A De la Orden tampoc li fa res admetre que quan va arribar al projecte ja existia un tractament del guió i Leo Harlem el protagonista triat. Per fer-se seva la pel·lícula, diu, va escriure moltes escenes amb el fill del protagonista i la nena muda que troben en un resort de teràpies naturals. “La part emotiva dels nens és 100% aportació meva -explica-. Als productors només els importava el Leo, però jo sabia que si fèiem un monòleg del Leo Harlem el públic se n’acabaria atipant i volia deixar un somriure en l’espectador”.

Aquesta “versió Hacendado de La meva noia (1991)”, com ell mateix defineix la trama dels nens, també té un rerefons personal: “Els meus pares sempre discutien molt quan era petit -recorda-. En el meu cap la cançó de l’estiu anava lligada a la discussió de l’estiu. Per a mi el millor estiu no hauria sigut fer la volta al món, sinó que els meus pares no discutissin. I això es plasma en el Nico: la seva prioritat és que els seus pares estiguin junts”. Aquestes emocions tan primàries, afegeix, no es poden retratar amb mitges tintes: “Si has de rodar un petó a la fàbrica amb tothom aplaudint, doncs ho fas, cal anar a sac”.

“Ensucrat, idíl·lic i naïf”

Com s’intueix per les seves paraules -i encara més per les seves pel·lícules-, l’humor familiar i amable, sovint desprestigiat, té en Dani de la Orden un dels seus pocs defensors a ultrança. “L’humor blanc és més difícil de fer que l’humor políticament incorrecte, perquè obre més l’espectre de públic i delimita les teves possibilitats -afirma-. Hauria pogut fer una història molt més punky, però al final això és un conte, una redacció que explica els nens. Per això és tan ensucrat, tan idíl·lic i naïf, és el que volia”.

El director tornarà a reincidir en el gènere en la seva pròxima pel·lícula, Loco por mi, una comèdia romàntica ambientada en un manicomi que si tot va bé s’estrenarà el 2019. Serà la seva cinquena pel·lícula, però De la Orden també treballa en un projecte de sèrie -ja ha rodat capítols d’ Élite per a Netflix- i prepara un llibre per a l’estiu que ve -el publicarà Columna- amb un títol que farà rabiar d’enveja Albert Espinosa: L’amor s’acaba però el cinema és per sempre. “És sobre un xaval que té l’últim videoclip de Barcelona, a punt de tancar, i en paral·lel ho deixa amb la nòvia -avança-. Parla sobre que imbècils i fills de puta que podem arribar a ser els paios per culpa de les nostres inseguretats i els nostres micromasclismes”.